Joe HENDERSON (Double Rainbow) & Vijay IYER (Blood Sutra)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Inevitablement quan arriva l’ estiu al meu amic Josep se li dispara la vena “bossanovera” i és que realment la Bossa Nova encaixa de meravella amb la lluminositat, colors  i escalfor de l’ estiu.  A “Double Rainbow: The Music of Antonio Carlos Jobim” hi trobarem un madur Joe HENDERSON  que amb la seva calidesa i proximitat resulta l’ intèrpret ideal de la música del càlid i proper Antonio Carlos Jobim;  dues formacions ben diferents:, la “brasileira”  amb la pianista Eliane Elias, guitarra Oscar Castro-Neves, ·baix Nico Assumpçao i bateria Paulo Braga i la “yankee” amb els Herbie Hancock, Christian McBride i Jack DeJohnette … hi ha consens, és bastant més creïble la formació brasileira  interpretant a Jobim un músic intemporal i MÀGIC.

El creixement com a músic del pianista Vijay IYER és imparable i ja en els seus primers treballs mostrava una gran personalitat.  “Blood Sutra” és una gravació del 2003 i vindria a ser la continuació del “Panoptic Modes” de l’ any 2000, és aquest un període en el que encara  hi son ben presents els plantejaments de Steve Coleman i el seu M-Base, repeteixen  el saxo alto Rudresh Mahanthappa i el contrabaixista Stephan Crump respecte al “Panoptic” i ara el bateria és Tyshawn Sorey, assegurant una rítmica tan poderosa, o més, que en el disc precedent …, poderós també Mahanthappa encara que l’ interacció amb el seu soci Iyer és clarament menor. Un BON DISC aquest “Blood Sutra” que combina temàtiques i influències ben diverses amb un excepcional intèrpret al piano … Vijay Iyer.

Anuncis

REDMAN, MEHLDAU (Nearness) & Hilton RUIZ (Piano Man)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Dos vells amics, Joshua REDMAN i Brad MEHLDAU, es retroben el 2011, fan una gira i graven aquest “Nearness”. Havien gravat el 1994 un bon disc, “MoodSwing”, a nom d’un Joshua Redman que en aquell moment era una promesa tutelada per el seu pare Dewey Redman, un saxo tenor també que a les dècades dels 70 i 80 havia destacat en els grups de Ornette Coleman i Keith Jarret i que va liderar Old and New Dreams un grup on hi eren antics col.laboradors de Coleman: Don Cherry, Charlie Haden i Ed Blackewll. Curiosament, o no, les coincidències estilístiques entre pare i fill son practicament inexistents, Dewey un músic intuïtiu,visceral i que tenia el blues a la sang i per contra un Joshua més acadèmic que intuïtiu i considerablement més “cool”. El fenomen Brad Mehldau comença poc després amb un brillant “Introducing Brad Mehldau” el 1995, al que seguiran els “Art of the Trio …” i un fantàstic “Alone Togheter” gravat el 97 al Jazz Bakery de L. Angeles  amb Lee Konitz i Charlie Haden , desprès …clars i ombres.  Hem escoltat només dos talls d’aquest “Nearness”: Ornithology i In Walked Bud, dos temes emblemàtics del BeBop i una revisió ANTOLÒGICA en la que dos excel.lents músics entremesclen línies del Bop i del Cool amb gran maestria i un resultat de lo més atractiu. RECOMANACIÓ INCONDICIONAL.

Tres músics molt calents …Hilton RUIZ és el pianista, Buster Williams el contrabaixista, Billy Higgins el bateria i “Piano Man” gravat el 1975 és un disc vibrant com no podia ser d’un altre manera. Hilton Ruiz va néixer el 1952 a Puerto Rico, nen prodigi que amb 8 anyets feia concerts interpretant a Mozart i que es va interessar ràpidament per el Jazz; va rebre formació del pianista Cedar Walton i sobretot de Mary Lou Williams la seva principal valedora i qui més va influir en la seva música. El 1973 entrarà al grup del multi instrumentista Rashan Roland Kirk amb qui estarà 4 anys, una llarga gira acompanyant a Clark Terry, formarà part del Work Shop del trompetista Joe Newman i acompanyarà a figures de la talla dels Freddie Hubard, Joe Henderson, Sony Stitt, Art Blakey, Frank Foster, Chico Freeman, … també a les cantants Betty Carter i Abbey Lincoln. A les dècades dels 80 i 90 intensifica el caràcter llatí de la seva música, treballarà amb Tito Puente, Paquito d’ Rivera, Steve Turre, Ignacio Berroa i obtindrà un cert èxit comercial, va morir l’any 2006 amb només 54 anys. De Billy Higgins el millor elogi el va fer el gran Max Roach: “és capaç de fer swinguejar un mort …” i de Buster Williams que no podia ser un altre el contrabaixista elegit per aquesta joia que és “Piano Man”…

 

Eddie GOMEZ (Next Future) & PianistaP interpreta CompositorC

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Eddie GÓMEZ va ser un dels contrabaxistes preferits de Bill Evans i l’ únic capaç d’ omplir el buit que va deixar Scott LaFaro en el seu trio:  onze anys, del 66 al 77,  i més de 30 discs al seu costat.  Nascut a Puerto Rico el 1944, treballador incansable en infinitat de projectes d’ estils ben diversos:  Fusió durant cinc anys amb els Steps Ahead dels Mike Mainieri i Michael Brecker, acompanyant a músics del Pop com Simon & Garfunkel o Mark Knopfler, concerts de Clàssica,  sideman amb Chick Corea, Lee Konitz, Miles Davis, Paul Bley, Marian McPartland, etc … etc…, també  un gran educador que ha col.laborat en moltes institucions a diferents països  i que actualment és professor emèrit al Conservatori de Puerto Rico  En aquest “Next Future” de 1993, disfrutarem de la seva musicalitat i tècnica portentosa però també de la categoria dels seus acompanyants: Rick Margitza un saxo tenor de sonoritat bella i distintiva, James Williams piano, Chick Corea sintetitzadors, Lenny White bateria i en algun tema l’ excel.lent flautista que és Jeremy Steig. Un disc MOLT PLAENT d’ escoltar.

Segona part amb PIANISTA MISTERIÓS, que no desconegut per els seguidors d’aquest programa.  Una de les seves especialitats és gravar a piano sol discos dedicats integrament a la música d’un destacat compositor,… aquest és el cas i la gravació és de 1994. Considerat en els seus inicis com un simple seguidor de Bill Evans, li ha costat rebre el reconeixement generalitzat que té a dia d’ avui i que alumnes seus com Brad Mehldau o Ethan Iverson van obtenir abans que ell.  Molts entrebancs importants de salut: diagnosticat com a portador de SIDA des de 1984, va patir un coma l’ any 2008 que el va tenir a les portes de la mort amb una llarga i dura rehabilitació que va superar i de la que en va sortir amb una inusual empenta creativa.  En quant al COMPOSITOR, dir que va ser un discret trombonista en algunes orquestres importants dels anys 40 i 50,  on eren valorats els seus arranjaments i composicions, va treballar per la ràdio i televisió i va ser un destacat compositor de bandes sonores, una d’elles la de la pel.licula MASH.  El disc?… MOLT BO!

Bill CHARLAP (Somewhere) & Lee KONITZ (Parallels)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

  Bill CHARLAP és un gran especialista en el Great American Songbook i en aquest SomewhereThe Songs of Leonard Bernstein de 2003 el motiu és la música de Bernstein en el centenari del seu naixement. Una autèntica delícia escoltar aquest trio que funciona a la perfecció, el contrabaixista Peter Washington, bateria Kenny Washington i pianista Bill Charlap porten més de vint anys tocant junts, la simbiosi és total i la seva música és un prodigi de sofisticació i elegància, hem escoltat infinitat de vegades aquestes composicions i és un plaer tornar a escoltar Lonely Town,  Some Other Time, America, … interpretades per aquest gran pianista que és Bill Charlap.  RECOMANAT … de totes totes.

  Els anys 40 un genial Lennie Tristano va inventar aquell revers del BEBOP que va ser el Cool,  un moviment curt en el temps , amb pocs músics associats, però que entre d’ altres aspectes va sentar les bases del que seria la lliure improvisacióLee KONITZ va ser un dels seus alumnes avantatjats, un músic que no ha parat mai de re inventar-se i que en aquest Parallels de l’ any 2000 ens presenta una refrescant revisió d’ aquell  antic cool.  Mark Turner farà la rèplica de l’ altre alumne avantatjat que va ser Warne Marsh i el guitarrista Peter Bernstein afegirà un plus de frescura que fa molt atractiva aquesta revisió, ben diferent per cert a la proposta del guitarrista cool per excel.lencia Billy Bauer, ni millor ni pitjor, diferent …,  Steve Gilmore contrabaix i Bill Goodwin bateria, la rítmica  que va tenir Phil Woods durant tant de temps, també fan un bon treball. RECOMANAT, també.

Marylin CRISPELL (Amaryllis) & SFJazz Collective (Joe Henderson)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Marylin CRISPELL és una excel.lent i ja veterana pianista de trajectòria molt destacada. Nascuda el 1947 a Philadelphia, va començar a treballar amb l’ Anthony Braxton i va ser part important en els seus grups durant deu anys, la seva discografia com a líder supera els 50 títols i bona part d’ ells realment destacats, un d’aquests seria “For Coltrane” del 1993 en el que manifesta la seva admiració per John Coltrane que va ser qui la va induir a dedicar-se plenament al Jazz. Tampoc nega influències de Cecil Taylor i una marcada compatibilitat amb la manera d’entendre la música del pianista Paul Bley, els dos han facilitat de manera extraordinària l’ apropament a les avantguardes de molts aficionats al jazz. “Amaryllis” de l’ any 2000, és un altre disc excel.lent de la seva discografia i és que al seu costat hi té al contrabaixista Gary Peacock i el bateria Paul Motian dos músics tan creatius com ella mateixa, una música de certa complexitat que la Crispell interpreta amb tota la lògica i coherència del mon ( no és això el que també feia Paul Bley?). Un MOLT BON DISC

El SFJAzz és un col.lectiu variable de músics que des de l’any 2004 es concentren cada primavera a San Francisco i durant unes setmanes preparen un repertori que inclourà arranjaments de  composicions d’una figura destacada del Jazz Modern, o del Pop, a més de composicions preparades per l’ ocasió per cadascun dels membres del col.lectiu. Amb aquest material faran una serie de concerts i organitzaran un seguit de seminaris a l’ àrea de S.Francisco, el primer director artístistic va ser Joshua Redman, de 2004 a 2007 i en les diferents edicions ha passat per aquest SFJazz Collective un nombre important de músics destacats com Mark Turner, Joe Lovano, Dave Douglas, Nicholas Payton, Renee Rosnes, Jeff Ballard, Brian Blade, etc…, i els “homenatjats” Ornette Coleman, Thelonious Monk, Miles Davis, John Coltrane, Wayne Shorter, … i també Stevie Wonder o Michael Jackson;   l’ edició del 2014 va ser aquest SFJazz Collective: SFJazz Center, The Music of Joe Henderson & Original Compositions i els components de l’ octet: Miguel Zenón saxo alto, David Sánchez tenor, Avishai Cohen trompeta, Robin Eubanks trombó, Edward Simon piano, Matt Penman contrabaix i Obed Calvaire bateria. Molt bons músics, bons arranjaments de la música de Joe Henderson i bones composicions pròpies creades per l’ ocasió … RECOMANAT naturalment.

Avishai COHEN (Cross My …) & Denys BAPTISTE (The Late Trane)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Avishai COHEN (trompetista, no confondre amb el A.C. contrabaixista)  és un dels clars exponents de la renovació del Jazz, una renovació que ell fa des de dins, les seves temàtiques i inquietuds son actuals i la seva interpretació es recolza en una síntesi extraordinaria del que l’ ha precedit, tant a nivell d’ estils (Bop, Clàssica, Avantguarda, Fusions diverses,  Klezmer,etc …) com de músics ( Ornette Coleman, Don Ellis, Miles Davis, Kenny Wheeler,…). “Cross My Palm With Silver” de 2016 és un bon exemple de la diversitat de les seves inquietuds socials i musicals i una nova confirmació del seu talent, del que en tenim sobrades mostres i que algunes ja hem presentat en programes anteriors …,  una gran empatia amb el pianista Yonathan Avishai, contrabaixista Barak Mori i bateria Nasheet Waits fan d’aquest “Cross My …” un disc MOLT RECOMANABLE, com també ho és repassar anteriors treballs d’aquest músic en aquest Blog ( Triveni I i II, Into the Silence aquest a nom del saxofonista Mark Turner).

Una grata sorpresa el saxo tenor i soprano Denys BAPTISTE que en aquest “The Late Trane” del 2017 ens mostra la seva particular visió de la música de l’ ultim Coltrane. Nascut a Londres l’any 1969 és un músic reputat a Anglaterra i ha tocat amb McCoy Tyner, Andrew Hill, Ralph Moore, Lonnie Plexico, Martin Taylor, Courtney Pine i d’altres músics d’ estils ben diversos, en aquest “The Late ….” l’ acompanyen Nikki Yeoh piano i teclats, Steve Wilson saxo tenor, Gary Crosby contrabaix, Neil Charles baix acustic i elèctric i Rod Youngs bateria i percussió,  tots ells col.laboren de manera molt efectiva  a recrear la música de John Coltrane inmediatament posterior al A Love Supreme tot i que ha de quedar clar que aquesta re lectura és prou allunyada dels originals i certament molt original. Un dels discos més interessants que he escoltat en els últims temps i del que faig una RECOMANACIÓ INCONDICIONAL.

Vincent BOURGEYX (Short Trip) & Misha MENGELBERG (No Idea)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

No coneixia el pianista Vincent BOURGEYX  i en el programa d’ avui  he descobert que té una llarga trajectòria com a acompanyant de músics destacats com Ravi Coltrane, Eric Alexander, Avishai Cohen, Donald Harrison, Mark Turner, Billy Pierce, etc … És precisament en aquesta faceta d’ acompanyant on Bourgeyx  destaca especialment a “Short Trip” de 2016, en el que també  hi trobarem el saxo tenor David Prez,  un altre desconegut,  músic de bona tècnica, àgil fraseig i sonoritat  molt agradable d’ escoltar; completen el quartet l’ exce.lent contrabaixista Matt Penman i Obed Calvaire un bon bateria, tot i que no és exactament el meu tipus de bateria … , gairebé totes les composicions del pianista i en alguns temes hi intervé la vocalista Sara Lazarus, que no hem tingut oportunitat d’ escoltar.  Un bon disc i un altre encert del “talentós” productor Jordi Pujol i el seu segell Fresh Sound New Talent.

Misha MENGELBERG ha sigut un important pianista i compositor holandès encara que nascut a Kiev, gran coneixedor de la música contemporània ( els seu pares i l’ avi matern eren músics professionals …) i músic molt reconegut en el mon de les avantguardes europees. Als quinze anys va descobrir Duke Ellington en un 78 r.p.m.  que corria per casa,  allà  va escoltar per primera vegada  The Mouche i  es va enamorar d’ Ellington i del Jazz,  precisament obrim aquesta segona part amb una personal versió de The Mouche…  “No Idea” de 1996  és un  disc particular i particularment interesant, alhora lleuger i complex mostrant bona part de la seva enorme cultura musical, inventiva i sentit de l’ humor;  la contribució dels Greg Cohen contrabaix i Joey Baron bateria és definitiva perquè rítmicament parlant, “ No Idea” sigui una petita meravella. RECOMENAT.

Enrico PIERANUNZI (New Spring) & Bunny BRUNEL ( Dedication)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

En Josep ens convida en el programa d’ avui a fer un viatge  al Village  Vanguard de Nova York  i escoltar l’ italià Enrico PIERANUNZI, un dels pianistes europeus més reconeguts  a dia d’avui, amb els americans Donny McCaslin saxo tenor, Scott Colley contrabaix i Clarence Penn bateria, tots tres destacats components de la Maria Schneider Orquestra en diverses edicions. Composicions de l’ Enrico Pieranunzi ben refinades i amb una certa sofisticació harmònica, característiques que encaixen perfectament amb la seva interpretació des d’ el piano i que secunden de meravella els tres músics que l’ acompanyen. Scott Colley i Clarence Penn fan un treball impecable des d’ el punt de vista rítmic i Donny McCaslin, quin gran saxo tenor,  afegint un toc d’ acidesa i  de “punch” que contrasta de meravella amb la major suavitat de Pieranunzi.  Res més que  RECOMENAR  de manera INCONDICIONAL aquest  directe “New Spring” gravat  al Vanguard l’ Abril de 2015,  coincidint amb el 80th aniversari del club.

Bunny BRUNEL es un bajista francés nacionalizado americano que diseña sus propios instrumentos, lo que incide particularment en ese sonido tan especial.  Ha colaborado entre otros con Herbie Hancock, Chick Corea, Didier Lockwood, Kazumi Watanabe  y Wayne Shorter y es creador del grupo de fusion CAB. En este “Dedication” de 1992 le acompañan unos notables Mike Stern a la guitarra, Vinnie Colaiuta a la batería y Billy Childs a los teclados, con Chick Corea como músico invitado en uno de los temas, músicos de Jazz que  han colaborado a menudo en sesiones de Fusión, Pop, Rock y otros estilos. En el disco  encontramos composiciones de Steve Swallow, Herbie Hancock, Charlie Parker y otros standards, unos temas “de siempre” reinventados para la ocasión, un buen ejemplo sería la creativa versión del archiversionado  “Stella by Starlight” en la que el guitarrista Mike Stern literalmente  “se sale”.  Un buen disco facilmente RECOMENDABLE.

 

Renee ROSNES (Written …) & Peter BERNSTEIN (Solo Guitar)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Comencem la sessió d’ avui amb  Renee ROSNES, una excel.lent pianista que ha tingut des de sempre el bon gust de freqüentar “bones companyies”.  A les primeres gravacions que va fer pel segell Blue Note a mitjans dels anys 90, ja es feia acompanyar per musics destacats com els Chris Potter, Nicholas Payton, Joe Henderson, Brandford Marsalis, Peter Washington, Billy Drummond, Christian McBride, Al Foster, Jack de Johnette, etc …. i aquest “Written in the Rocks” de l’ any 2016 no és una excepció amb els Steve Wilson saxo alto i flauta, Steve Nelson vibràfon, Peter Washington contrabaix i Bill Stewart bateria, tots fan un gran treball en aquest disc estructurat en dues parts destacant la suite Galápagos que cobreix la major part de l’ àlbum, unes composicions de la Rosnes de gran bellesa amb un ritme i un swing potents però alhora molt relaxat i ple d’ optimisme.  Una PRECIOSITAT de disc.

Peter BERNSTEIN, Nova York 1967, és un destacat guitarrista que ha liderat una quinzena de discs i que ha participat en una llarga llista de gravacions com a sideman amb altres músics importants de l’ escena jazzística. Cal destacar la prolongada associació amb el pianista Brad Mehldau que arrenca en el seu primer disc com a líder a Criss Cross l’ any 1992 i que és encara vigent a dia d’ avui, un recent “Sings Live!” del 2016,  i uns quants més en tot aquest temps, aquí podem recordar un preciós “Strangers in Paradise” que vàrem programar ja fa bastant de temps; també com altres guitarristes ha tocat sovint en formacions que inclouen organista, en aquest cas Melvin Rhyne, Mike LeDonne, Larry Goldings i   altres.  En aquest “Solo Guitar: Live at Smalls” del 2014 podem comprovar  l’ influència de Tal Farlow , com no de Wes Montgomery i també de Pat Martino; no podeu deixar d’ escoltar les dues treballades versions de dos temes de Coltrane: el sempre dificultós Giant Steps i aquesta preciositat que és Wise One. Disc RECOMENAT.

 

Jackie McLEAN (Rhythm of …) & Ted NASH (The Mancini Project)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Ens trobarem un Jackie McLEAN  en plena forma en aquest  “Rhythm of the Earth” de l’ any 1992, un músic perfectament reconeixible que manté intactes la seva intensitat i aquella sonoritat incisiva i punxeguda que el caracteritzaven.   Seguidor inicial de Charlie Parker, rebrà posteriorment l’ influencia de Ornette Coleman amb qui va gravar un parell de discs;  músic important les dècades dels 50, 60 i 70  amb reconegudes gravacions per Blue Note i Steeplechase.  A destacar també la seva tasca com a ensenyant i l’ impuls que va donar a alguns dels seus millors alumnes com els Roy Hargrove trompeta, Steve Davis trombó, Steve Nelson vibràfon i Eric McPherson bateria, que participen en aquest “Rhythm …” i que han fet destacades carreres posteriors. També hi son Alan Palmer un bon pianista del que desconec la seva trajectòria i el seu contrabaixista habitual en aquella época Nat Reeves.  Una música intensa i ben interpretada en un disc RECOMANAT.

 “The Mancini Project”  combina  l’ encant de la música de Henry Mancini i uns músics  de primera: Ted NASH als saxos, clarinets i flautes, Frank Kimbrough piano, Rufus Reid contrabaix  i Matt Wilson bateria. Ted Nash és un magnífic solista de preciosa tímbrica amb qualsevol dels instruments que toca a més d’ un valuós treballador d’ equip com a demostrat sobradament a les diferents orquestres on ha tocat: a la de Lionel Hampton en els seus començaments,  amb Don Ellis, Louie Bellson, Toshiko Akiyoshi, Mel Lewis, … i des de fa ja un temps a la Lincoln Jazz Orquestra que dirigeix Wynton Marsalis.  De Frank Kimbrough n’ hem parlat sovint en aquest programa i és un pianista que ens agrada particularment; tots dos músics van formar part de l’ excel·lent The Herbie Nichols Project, també hi va ser en alguna gravació Matt Wilson , bateria molt versàtil, el que l’hi ha permès formar part de projectes ben diferents amb músics de qualsevol estil.  No menys versàtil Rufus Reid, contrabaixista molt sol·licitat que ha participat a infinitat de gravacions. Una personal recreació de la sempre estimulant música de Henry Mancini, fan d’ aquest un disc fàcilment RECOMANABLE.