Ralph ALESSI (Imaginary Friends) & Martial SOLAL (Triangle)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Ralph ALESSI és un trompetista i compositor discretament  “amagat” primer en els grups del saxo alto Steve Coleman i després en els del pianista Uri Caine, ha treballat també amb Don Byron, Fred Hersch, Jason Moran, Drew Gress, Ravi Coltrane i bastants anys abans amb Sam Rivers.  Un músic que no ha prioritzat mai el seu lluïment personal, té de l’ ordre d’uns deu discs com a lider, en aquest “Imaginary Friends” del 2018, el seu tercer disc per ECM, es retroba amb els seus antics companys, el saxo tenor i soprano Ravi Coltrane i el contrabaixista Drew Gress , completen el quintet el pianista Andy Milne i el bateria Mark Ferber, un molt bon disc de caire bastant intimista on es fa notar la influència que Ralph Alessi sempre ha tingut del gran Kenny Wheeler. RECOMANAT i cal celebrar el reconeixement mediàtic que finalment ha aconseguit aquest excel.lent músic. Recomanem també escoltar en aquest Blog el disc Enesco Re-Imagined a nom del pianista Lucian Ban on Ralph Alessi hi té un paper destacat

No ens costa gaire programar un disc del pianista Martial SOLAL, i aquest “Triangle” de 1995 és particularment bo.  Un trio en el que cadascun dels components estan en un moment ben dolç de la seva carrera:  Marc Johnson és el contrabaix i Peter Erskine el bateria, els dos fan un acompanyament formidable a un Solal que sembla fer una mirada retrospectiva als seus orígens en els anys 50 on ja era un músic brillant amb un munt d’ idees que li bullien en el seu cap i que aquí , bastants anys desprès, queden definitivament assentades.  Si afegim “Balade du 10 Mars” i “Just Friends” tenim un final de dècada brillantissim de Monsieur Solal.

Anuncis

GETZ/GILBERTO & Charles LLOYD (Passin’ Thru)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Avui recordem la figura del compositor, cantant i guitarrista Joao GILBERTO que va morir el passat 6 de Juliol. Considerats ell i Antonio Carlos Jobim  com els creadors de la Bossa Nova, una adaptació- simplificació musical de la Samba, van ser segur qui més i millor van treballar per popularitzar-la primer al Brasil, després als EEUU i des d’ allà a tot el mon. Joao Gilberto neix a Juazeiro el 1931, autodidacta, aviat es trasllada a Rio de Janeiro i el 1958 gravarà el seu primer disc Chega de Saudade de gran èxit al Brasil; a més d’ aquest preciós tema que dona nom al disc i del que se n’han fet infinitat de versions, el disc conté altres composicions de Gilberto i també de Antonio Carlos Jobim.  Aquest èxit no va passar desapercebut i alguns músics nord-americans es van interessar per aquesta música tan comercial com atractiva, un d’ ells va ser el guitarrista Charlie Byrd que el 61 ja va gravar Jazz Samba amb Stan Getz. El 63 Joao Gilberto i Antonio Carlos Jobim van viatjar als EEUU i van convèncer a Stan Getz de gravar un disc en el que també hi participaria l’ esposa en aquell moment de Joao Gilberto, la cantant Astrud Gilberto, i el percusionista Milton Banana, el resultat:  GETZ/GILBERTO , un disc mític que de manera sorpresiva va ser un supervendes i que a dia d’ avui segueix AGRADANT a TOTHOM.  Moltes gràcies per la teva música Senhor Gilberto ! 

Charles LLOYD és un clar exemple de supervivència musical. Nascut a Memphis el 1938, serà un intèrpret de Blues i R&B en grups locals d’ aquell Memphis musicalment tan vital dels anys 50, el 62 s’ integrarà com a director musical en el Chico Hamilton Quintet i a mitjans dels 60 formarà el seu propi grup amb el pianista Keith Jarret, bateria Jack de Johnette i contrabaixistes Cecil McBee o Ron McClure. Un grup que va tenir un cert èxit amb una música que recollia part de les moltes confluències del moment: Blues, Soul Jazz, Rock Progressiu, formes lliures del Jazz, … A finals dels 60 desapareix de l’ escena jazzistica, durant uns anys col·laborarà amb diferents grups de Rock, com Doors, The Byrds o els Beach Boys. La coneixença del pianista Michel Petrucciani i la seva vitalitat el convencen del seu retorn l’ any 1981, gravaran alguns discs junts i a partir de 1989 comença la seva llarga i exitosa etapa ECM. “Passin’ Thru” és un disc del 2017 , hi participen el pianista Jason Moran, contrabaix Reuben Rogers i bateria Eric Harland , ells son el New Quartet des d’el  2007  i amb aquesta base rítmica la cosa funciona molt bé, bastant millor que amb altres formacions i gravacions de l’ anomenada etapa ECM on la constant ha estat una música lànguida, molt plana i pel meu gust bastant aburrida. Decididament SI al New Quartet ( Moran, Rogers, Harland) i SI a aquest “Passi’n Thru”.

Tom HARRELL (Prana Dance) & Roxy COSS (The Future is Female)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tom HARRELL és un vell conegut d’ aquest programa, compositor i destacat intèrpret de trompeta i fiscorn amb una trajectòria impressionant que comença els anys 70 formant part de les orquestres de Woody Herman i Stan Kenton, també gravarà amb el pianista Horace Silver i posteriorment una llarga estada a un dels millors grups que ha tingut el saxo alto Phil Woods. Com a lider té una trentena de discs, les seves formacions acostumen a ser estables  i el seu és un Jazz Clàssic però mai antiquat;  això es el que trobarem en aquest “Prana Dance” de l’ any 2009, bones composicions, un quintet  de músics ben compenetrats i de indiscutilble qualitat individual amb Wayne Escoffery saxo tenor, Danny Grissett teclats,  Ugonna Okegwo contrabaix i Johnathan Blake bateria. RECOMANAT, naturalment. 

 Seguimos a la “caza”  de nuevos talentos y en esta ocasión  le ha tocado el turno a la saxofonista y compositora  Roxy COSS, una de las pocas líderes femeninas en el mundo del Jazz. Natural de Seattle, emigró a Nueva York como otros muchos para faciltar su carrera musical, después de tocar con los Clark Terry’s Titans y en el Jeremy Pelt Quintet, grabó su primer disco en 2010 (de una serie de cuatro trabajos hasta el momento). En este “The Future is Female” de 2017, Coss ha encontrado una sonoridad que siendo propia se alimenta de la tradición de algunos maestros bop que la han precedido, como Joe Henderson o Charlie Rouse. En ésta grabación le acompañan; Alex Wintz: guitarra; Miki Yamanaka: piano; Rick Rosato: bajo; Jimmy MacBride: batería; Lucas Pino: clarinete bajo. Tal y como apunta el título, es una defensora y activista para la igualdad de género, tradición que le viene de familia, igual que la música. Un BUEN DISCO, decididamente actual pero con un agradable regusto a épocas pasadas  

 

Christian McBRIDE (New Jawn)& Fred HERSCH Live in Europe

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Christian McBRIDE és un contrabaixista singular i sobretot molt mediàtic, un contrabaixista “estrella” que ha destacat en el mon del Jazz amb figures de la talla de Freddie Hubbard, McCoy Tyner, Brad Mehldau, Herbie Hancock, Pat Metheny, Joe Henderson, Diana Krall, etc … etc…, però és que també és molt reconegut en el mon del Pop treballant amb Sting, Queen, Celine Dion, Paul McCartney, Carly Simon, James Brown, Isaac Hayes i molt més … Ha liderat la seva pròpia Big Band, ha fet Fusió amb els Five Peace Band de McLaughlin, Corea, Kenny Garret i Vinnie Colaiuta, de manera simultània lidera diferents formacions i aquesta “The New Jawn” és una d’ elles, comparteix cartell amb el bateria Nasheet Waits, amb qui fan una rítmica impresionant, un excel.lent i per mi desconegut trompetista Josh Evans i  el sempre interessant saxo tenor Marcus Strickland; el quartet fa una vella/nova música de lo més vibrant  que lògicament  RECOMANEM.
 

I si a la primera part del programa teníem una rítmica formidable, no ho és menys la que fan el contrabaixista John Hébert i el bateria Eric McPherson quan acompanyen el pianista Fred HERSCH en el seu ja mític trio, un trio que compatibilitza perfectament llibertat creativa i precisió.  Hem elogiat sovint en aquest programa el pianista Ferd Hersch,  tant  la seva capacitat per interpretar la seva música com la facilitat per aprofundir en la música d’ altres. “Live in Europe” és una gravació editada el 2018 que compagina composicions propies dedicades a d’ altres músics, preciós el Bristol Fog que dedica a John Taylor, amb altres de Wayne Shorter o Thelonious Monk. Un disc Totalment Recomanable, que el propi Hersch reconeix  com un dels seus millors treballs amb el trio.

Miguel FERNÁNDEZ (Afrikan Blues) & Shelly MANNE (At the Black Hawk Vol 1)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Miguel FERNÁNDEZ, Pamplona 1978, és compositor i un excel.lent intèrpret dels saxo tenor i soprano; format al Berklee College de Boston per mestres tant imponents com Joe Lovano, George Garzone o Jerry Bergonzi que segur han influït en el fraseig àgil, clar i molt directe d’aquest músic que no coneixia en absolut i que ha resultat una agradable sorpresa. “Afrikan Blues” és el seu disc de 2013 , unes composicions fresques i uns bon acompanyants: Jason Palmer un bon trompetista de tall clàssic, que tampoc coneixia, Leo Genovese pianista que ja hem escoltat diverses vegades en aquest programa, antic company a la Berklee, Chris Lightcap destacat contrabaixista i el veterà Joe Hunt a la bateria. Recomanem aquest Afrikan Blues, una agradable sorpresa.

Al Black Hawk de S. Francisco els dies 22, 23 i 24 de Setembre de 1959 hi feien màgia … El bateria Shelly MANNE va juntar un quintet de músics fantàstics: Joe Gordon trompeta, Richie Kamuca saxo tenor, Monty Budwig contrabaix i un sorprenent Victor Feldman al piano, tots ells bon músics encara que excepcionalment inspirats en aquestes sessions, Shelly Manne va ser un dels grans de la bateria, a la seva capacitat propulsora en els seus grups, aquí podríem pensar en músics com Jo Jones o Art Blakey, i podem sumar la modernitat d’un altre bateria sensacional com era Kenny Clarke i la rara habilitat de tot i tenir una presència imponent no espatllar mai la fluidessa a les interpretacions del grup. Recomanació INCONDICIONAL.

Marcel.lí BAYER (Les Narrations) & B. TATE, D. BRAND ( Legendary 1977 Encounter)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Marcel.li BAYER , Barcelona 1982, és un multi instrumentista que fa servir com a instrument principal el saxo alto però també el soprano, clarinets i flautes, és també arranjador i compositor. Un primer disc l’ any 2010, l’ excel.lent “Nonitz” amb la col.laboració de Lee Konitz, el seu principal referent i que per cert vam programar ja fa un temps. Seguirà el 2013 amb “Les Narrations” un disc on tots els temes son composicions pròpies, algunes més líriques, altres més clàssiques, alguns apropaments a formes Free, … un disc variat i eclèctic en el que sempre plana una lleugeresa i abstracció que recorda inevitablement a … Lee Konitz. Marco Mezquida piano, Martín Leiton contrabaix i Ramon Prats bateria son els seus acompanyants en aquest bon disc en el que m’ agrada de manera particular el bateria Ramon Prats que llueix especialment en el tema Un Poble Sense Llei, tampoc podem deixar passar Miau va dir Ella un tema bonic i tendre que Marcel.lí Bayer toca amb una delicadesa exemplar. És el segon cop que hem convidat el Marcel.lí en aquest programa … i no serà l’ultim.

Una a priori improbable trobada del saxofonista Buddy Tate i el pianista Dollar Brand va acorrer l’ any 1977 en el “The Legendary 1977 Encounter”, dos músics de trajectòries ben diferents i representants d’ estils poc coincidents: Buddy TATE nascut a Kansas el 1913, toca els saxo tenor i barìtono, flauta i clarinet, músic important a la Big Band de Count Basie dels anys 39 al 48, gravarà posteriorment com a líder una vintena de discs i bastants més com a sideman, sempre amb músics vinculats a l’ estil anomenat Kansas City. Dollar BRAND, Cape Town 1934, va viatjar a Europa a començaments dels 60 i Duke Ellington el va descobrir en un club de Suissa, l’ apadrinarà a partir d’ aquell moment, el 1965 participa en el Festival de Jazz de Newport, acompanyarà a Elllington en algunes gires i en algunes de les actuacions serà ell qui dirigirà l’ orquestra. Habitual en els cercles de l’ avantguarda de New York, treballarà amb músics com Archie Shepp, Pharoah Sanders, Don Cherry, John Coltrane, Ornette Coleman, Cecil Taylor, Sunny Murray, …, a començaments dels 70 torna a Europa i segueix investigant en el mon del Free amb companys com Gato Barbieri o John Thicai, torna a Àfrica a començaments dels 80 i es converteix en l’ Abdullah Ibrahim … però això ja és un altre història. Sembla complicat, que aquests dos músics puguin trobar un territori comú on poder expressar la seva música però, hi ha un encert evident en la tria dels músics que els acompanyaran: el contrabaixista Cecil McBee i el bateria Roy Brooks que fan la perfecte passarel·la per aquesta trobada “impossible”. És BO !

Gabriel AMARGANT (And Now …) & D. BYRON, A. ORTIZ ( Random Dances …)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Gabriel AMARGANT és un dels bons músics que tenim a casa, nascut a Argentona l’ any 1986, es va graduar a l’ESMUC el 2008 i debuta el 2009 amb el disc “First Station”. També pel segell Fresh Sound New Talent gravarà el seu segon disc ” And Now for Something Completely Diffferent” , això ja era el 2014 i l’ acompanyaran Adrià Plana guitarra, Marco Mezquida piano, Miguel Serna contrabaix i Gonzalo del Val  bateria, bons músics també que col·laboren perfectament a fer d’ aquest un disc molt plaent d’escoltar, la música flueix amb facilitat, els temes son variats i tot resulta molt familiar. Gabriel Amargant és un bon compositor i també un bon intèrpret del saxo tenor, soprano i clarinet, músic versàtil que recull influéncies diverses de diferents estils i àmbits que van de l’ Orquestra Simfònica, la Big Band o el Flamenco i el Pop. RECOMANAT.

Don BYRON és el saxo tenor i clarinet i Aruán ORTIZ el pianista, dos músics inquiets i força originals ques s’ entenen a la perfecció tal i com podem comprovar en aquest “Random Dances & (A)Tonalities” del 2018. Don Byron és un music de lo més eclèctic, sempre original toqui el que toqui i en qualsevol dels estils que toca: Jazz Clàssic, Rap, Hip Hop, Salsa, Clàssica Contemporània o Klezmer, recordant en aquest cás la seva infantessa en el Bronx i les celebracions dels seus veïns jueus. Aruán Ortiz és un excel·lent pianista nascut a Santiago de Cuba el 1973, uns anys més jove que el seu company i com ell un músic inquiet i inconformista que explora diferents territoris musicals i d’ altres llenguatges com la dança i el cinema. A la seva música hi trobarem elements de la Clàssica, de la tradició cubana i una gran capacitat per l’ improvisació, ell reconeix una primera influència musical en la pianista Geri Allen i també resulta evident el coneixement que té de Paul Bley; el meu coneixement d’aquest músic és relativament recent i va ser en el disc “Banned in London” on també hi eren Greg Osby i Raynald Colom, disc que també recomanem de totes totes. Molta originalitat tant en les composicions pròpies com en els temes prestats que conte el disc, … son MOLT BONS!

Ted NASH (European Quartet) & Terence BLANCHARD (Jazz in Film)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Ens agrada el saxofonista Ted NASH, un músic de trajectòria impecable, molt valorat en les diferents orquestres on ha treballat en les que ha tingut un destacat paper com a solista. De molt jove amb només 17 anys a l’ orquestra de Lionel Hampton i poc després a la de Don Ellis, posteriorment amb la de Louie Bellson i a la Thad Jones- Mel Lewis. Els anys 90 comença la seva relació amb el contrabaixista Ben Allison i el co-lideratge en el Herbie Nichols Project , un ambiciós projecte en el que es re-visita la música del genial pianista. El 96 comença a colaborar amb el Wynton Marsalis i passarà a ser important a la Lincoln Jazz Center Orquestra. En una gira per França el 1997 estableix contacte amb músics locals, hi ha bona sintonia i graven aquest “European Quartet” :  Olivier Hutman és el pianista, Thomas Bramerie el contrabaixista i Jean- Pierre Arnaud el bateria son els músics que l’ acompanyen en aquesta  relaxada sessió amb bones interpretacions de temes de Horace Silver,  Andrew Hill i d’altres. Un bon disc que desprèn espontaneïtat i bon gust.

 
Ens agrada el Jazz i també el Cinema, per tant és bastant lògic que ens agradi el trompeta, compositor i arranjador Terence BLANCHARD. Autor i intèrpret de més de 50 bandes sonores de destacats films, remarcant la seva extensa col.laboració amb el director Spike Lee, en aquest “Jazz in Film” tindrà l’ atreviment d’ interpretar la música d’ algunes bandes sonores, d’ aquelles tan especials que han influït decisivament  a fer-les pel.lícules mítiques: .Taxi Driver, L’ Home del Braç d’ Or i Chinatown son els temes que hem seleccionat i Terence Blanchard en fa uns excel.lents arranjament i unes interpretacions antològiques, el seu mèrit no és exclusiu perquè hi té molt a veure en el resultat final  la tria de músics que l’ acompanyaran : Kirk Kirkland al piano, Reginald Veal contrabaix i Carl Allen a la bateria fan una rítmica fantàstica, però és que a més hi son en diferents temes Joe Henderson al tenor i Donald Harrison al alto.  Molt RECOMANABLE.   

 

D. LIEBMAN, R. BEIRACH (Unspoken) & Don SHIRLEY

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Dos mestres, el saxofonista David LIEBMAN iel pianista Richie BEIRACH, dos vells coneguts que han col.laborat sovint, ja des de 1981 quan colideraven Quest, es coneixen a la perfecció i en aquest sentit el títol, “Unspoken” del 2009, no pot ser més explicit. Els dos han compartit escenari amb figures rellevants del Jazz i la Clàssica i és també destacable la seva dedicació a l’ estudi i l’ ensenyament … pocs músics han estudiat amb tanta profunditat l’ obra de Coltrane com el saxofonista David Liebman i val la pena conèixer també els treballs del pianista Richie Beirach dedicats a l’ obra de Bartok, Mompou o Monteverdi. ENJOY !

“Green Book” és una pel.licula basada en una historia més o menys real que té com a protagonista el pianista Don SHIRLEY. Nascut l’ any 1926, un nen prodigi amb una formació clàssica de primerissim nivell, aquesta serà la seva gracia i també la seva desgracia: la racista societat nord americana de l’ època no podia acceptar un concertista negre interpretant Mozart o Chopin, que és el que ell volia realment. La pel.licula reflecteix clarament aquesta situació d’ aïllament, aquest “no sé on soc” ; massa brillant, polit, culte, … per ser reconegut per aquella societat blanca, grotesc sobretot quan veiem aquells denigrats estats del Sud, acabarà acceptant els consells del seu agent interpretant un repertori de música popular i standards del Jazz, ho farà amb un cert posat elitista una mica en la línia d’ aquell “jazz d’ etiqueta” del pianista John Lewis i el Modern Jazz Quartet. Hem seleccionat tres temes del disc “Drown in my Tears” de 1962 (amb una deliciosa versió de Georgia in my Mind) , del “Piano Perspectives” del 55 destaquem una excel.lent versió de Lullaby of Birdland i un tema del “Orpheus in Underworld” del 56 on veiem traces del que posteriorment interpretaria Keith Jarret en el seu “Kölhn Concert”. La peli està bé i Don SHIRLEY és un pianista força INTERESSANT ! 

Seamus BLAKE (Live at Smalls) & Scott COLLEY (Empire)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


“Live at Smalls” és un bon directe gravat l’any 2009 en aquest petit local de la ciutat de Nova York. Seamus BLAKE, Londres 1970, té de l’ ordre d’ una vintena de gravacions com a lider, comença el 93 amb “The Call” pel segell Criss Cross amb qui ha mantingut una certa fidelitat, també ha participat com a sideman en bon nombre de gravacions amb Dave Douglas, Victor Lewis, Franco Ambrosetti, Bill Stewart, Mark Turner, Billy Drummond, Antonio Sánchez, etc… i com a membre regular de la Mingus Big Band. Algunes gravacions també amb Chris Cheek en el grup Bloom Daddies on predominava lo elèctric i el funk, i amb Chris Cheek té també un bon disc “acústic” , Reeds Ramble, que varem programar ja fa temps. Una música vibrant en aquest directe al Smalls: David Kikoski piano, Lage Lund guitarra, Mat Chlohesy contrabaix i Bill Stewart bateria, un grup estable que Seamus Blake va liderar un temps , que toquen en clau Post-Bop i que podrien ser una versió actualitzada dels antics Messengers; posats a imaginar el guitarrista Lage Lund pot recordar Grant Green, i Bill Stewart en un paper propulsor equiparable al de Art Blakey en els seus grups. RECOMANAT.

Segona part amb el contrabaixista Scott COLLEY i el seu “Empire” de 2010. Músic molt reconegut i reclamat per els seus companys de professió,ha participat en més de 200 gravacions com a sideman de Chris Potter, Herbie Hancock, Andrew Hill, Pat Metheny, Jim Hall, John Scofield, Joe Henderson, Art Farmer, Joe Lovano, Dizzy Gillespie, Kenny Wener, Renee Rosnes, …, la llista seria gairebé inacabable, i com a lider té una dotzena de gravacions. Nascut a Los Angeles el 1963, va estudiar amb Monty Budwig i també amb Charlie Haden, dos dels grans contrabaixistes del Jazz. El seu lideratge en aquest “Empire” ve marcat sobretot pel fet de que tots els temes dels disc son composicions seves, perquè costa molt parlar de titular i sideman quan els integrants son musics de tanta personalitat com el trompetista Ralph Alessi, guitarra Bill Frisell, pianista Craig Taborn i bateria Brian Blade; les composicions son enginyoses i fresques i tot encaixa a la perfecció, naturalment que la qualitat individual dels components hi té molt a veure … RECOMANAT, també.