Richie BEIRACH (Inborn) & BOOK of THREE (Continuum)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Richie BEIRACH és un pianista i compositor nord-americà veterà que toca molt be el piano. “Inborn” és una gravació de 1989 editada recentment, que es presenta com a homenatge a dos músics que ja no hi son: John Abercrombie i Michael Brecker.; en format de CD doble, el primer una gravació a l’ estudi i l’ altre un directe en el Clinton Studio de Nova York, hi participen en diferents temes Michael Brecker saxo tenor, Randy Brecker trompeta i fiscorn, John Scofield guitarra, George Mraz contrabaix i Adam Nussbaum bateria … un autèntic super grup.  Richie Beirach és un pianista de formació clàssica que ha liderat o co-liderat un bon nombre de gravacions,  particular sintonia amb músics com Dave Liebman, George Mraz, John Abercrombie o Chet Baker, tot i que el seu re coneixement més mediàtic li ve de la seva participació en el grup QUEST des de 1981 fins practicament a dia d’ avui, allà també hi eren Dave Liebman tenor i soprano, Ron McClure al contrabaix i Billy Harth bateria.  Un BON DISC aquest “Inborn”… que cal tenir.

En programes recents hem comprovat les capacitats del contrabaixista John HEBERT i el bateria Gerald CLEAVER dos músics que han treballat junts sovint, que es compenetren a la perfecció  i que representen una de les millors rítmiques que podem escoltar ara i des de fa ja un cert temps. En aquest “Continuum” de 2011 s’hi afegeix el corneta Taylor HO BYNUM,  tots tres és fan dir  Book of Three i aquest és el segon disc del trio,  n’hi ha un de previ del 2009 que es diu simplement “Book of Three”; tres músics de forta personalitat individual el que no impedeix que el seu sigui un treball plenament cooperatiu i democràtic. El “nou”, Taylor Ho Bynum toca la corneta en aquest disc però també és intèrpret de trompeta i fiscorn, va néixer a Baltimore l’any 1975 i els seus inicis van ser tutelats per el trombonista Bill Lowe i el bateria Tomas Fujiwara amb qui ha seguit treballant posteriorment, va estudiar composició amb el multi- instrumentista Anthony Braxton i també ha fet algunes gravacions amb ell, però el músic que ha exercit una major influencia sobre ell és sens dubte el també trompetista Bill Dixon i de manera ben concreta el  seu disc November 81 tal i com ha reconegut sovint en algunes entrevistes. Recomano escoltar aquest November 81 que possiblement el programarem un dia d’aquests… Molta energia, investigació i cerca de noves formes però amb un profund respecte a la tradició.   Recomanat per a aficionats no excesivament conformistes.

 

Anuncis

Adam KOLKER (Whispers and Secrets) & Roy HARGROVE (Earfood)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Una agradable sorpresa el disc “Whispers and Secrets”, de l’any 2017, dels  fins fa ben poc  perfectes desconeguts ( per mi)  Adam Kolker i Russ Lossing. El compositor i excel.lent interpret de saxo tenor, soprano, clarinet baix i flauta Adam KOLKER és un músic reconegut entre els els seus companys de professió i per la critica especialitzada i bastant menys conegut del públic en general, ha tocat en diferents orquestres, amb la de Ray Barreto de 1994 a 2002, Gil Evans, Maria Schneider, Vanguard Orchestra, etc …, també en formacions més reduïdes amb Kenny Wheeler, Bruce Barth, John Hébert, Paul Motian, John Abercrombie, Bobby Previte i bastants més … Russ LOSSING  compositor i pianista de formació clàssica i tècnica extraordinaria és també un músic no massa conegut tot i que ha dirigit diferents grups i és un prolífic compositor amb més de 400 composicions al seu nom. Ha treballat amb músics destacats com els Ralph Alessi, Dave Liebman, Paul Motian, John Hébert, Tim Berne, Mat Maneri, etc …etc… Completen el quartet el contrabaixista Masa Kamaguchi i Billy Mintz a la bateria. Un disc MOLT ESTIMULANT i és que … la bona música no és patrimoni exclusiu dels més mediàtics.

 

Aquest és el meu homenatge al trompetista Roy HARGROVE, homenatge que van iniciar en Josep i Juan Pablo en el programa anterior. En el disc “Earfood” de 2008, hi son Justin Robinson un saxo alto que ens recorda un altre bon alto, Bobby Watson amb qui Hargrove va treballar a finals dels 80 i començaments dels 90, trobarem també una rítmica impecable a càrrec de Gerald Clayton pianista,  Danton Boller contrabaix i Montez Coleman bateria, que fan un acompanyament de gran flexibilitat: poderós quan cal i delicat quan convé.  Un altre bon disc que s’ha de tenir d’ un Roy Hargrove que retorna als seus orígens i on fa memòria de músics com Charles Tolliver, Woody Shaw o Freddie Hubbard , que segur va escoltar molt i que té perfectament interioritzats. Recomanació INCONDICIONAL i no podeu deixar d’ escoltar la versió que fan del “Speak Low”.

Un bon homenatge al trompetista Roy HARGROVE el podeu  trobar en el programa radiofònic Camps de Cotó del company Andreu Fábregas . Fes CLICK AQUI per escoltar-lo. 

Remembering … ROY HARGROVE

Avui recordem el gran trompetista que va ser Roy HARGROVE, mort el passat 2 de Novembre. En Josep i el nostre convidat Juan Pablo  han preparat aquest mini homenatge que a mi m’ha permès conèixer millor un músic al que per raons que no entenc, no havia prestat l’ atenció que sens dubte mereix.

  1.  Primera part del programa d’ avui a càrrec d’en Josep que ens presenta dues gravacions:  el directe al Masey Hall “Directions in Music”, gravat el 2001 amb ni més ni menys que Michael Brecker saxo tenor, Herbie Hancock piano, John Patitucci contrabaix i Brian Blade bateria. Un homenatge a Miles Davis i John Coltrane en el que no ens costa gens reconèixer el meravellós quintet del Davis amb els Wayne Shorter, Ron Carter, Tony Williams i Herbie Hancock, naturalment…,  escoltarem un sol tema en el que encadena de manera magistral els So What i Impressions.  Tot seguit Roy HARGROVE recordarà en el disc “Habana” de 1997, la seva vinculació personal i musical amb Cuba: David Sánchez saxo tenor, Gary Bartz saxo alto, Frank Lacy trombó, Chucho Valdés piano, John Benítez contrabaix, i Horacio “El Negro” Fernández bateria,  en alguns temes Russell Malone guitarra i Miguel “Angá” Diaz, José Luis Quintero que complementen la percussió. Un molt bon disc, també.
  2.   Ara li toca al Juan Pablo, que ens resumirà breument la seva trajectòria i presentarà un altre parell de discos destacats de la seva discografia:  Nacido en Texas, fué descubierto por Wynton Marsalis y a finales de los años 80 empezó a participar en jam sessions en Nueva York. En su primera grabación colaboró con Bobby Watson y en el año 1994 fué contratado por Verve. A partir de aquí realizó como líder cerca de veinte grabaciones con figuras destacadas dentro del mundo del “Hard Bop” de los 90´. Su experiencia como “sideman” es larga y ha colaborado con músicos como Carl Allen, Ralph Moore, Antonio Hart, Sonny Rollins, Jackie McLean, Joshua Redman, David Sánchez, Johnny Griffin, Shirley Horn, Christian Mc Bride, Jimmy Smith, Cedar Walton, Niels Pedersen, Oscar Peterson, Ray Brown, Roy Haynes, Jimmy Cobb… y un largo etcétera. Músico polifacético que cultivó otros estilos con su banda RH FACTOR, como funk, hip-hop y soul. Para esta ocasión hemos seleccionado 2 grabaciones: “Nothing serious” del año 2006 con Justin Robinson al saxo alto y flauta, Dwayne Burno al bajo, Willie Jones III a la batería, Ronnie Maththews al piano, y Roy Hargrove a la trompeta y fliscornio. No son músicos muy conocidos pero aportan una excelente ejecución y conjunción con el resto de la banda: jazz de calidad sin tapujos. El siguiente disco que hemos seleccionado es “Parker´s Mood” (1995) que como indica su título,está basado en grabaciones del famoso saxofonista Charlie Parker. Aquí le acompañan Stephen Scott al piano y Christian McBride al bajo. Un trabajo elegante y con gran clase, donde Roy Hargrove muestra su técnica y musicalidad interpretando unas excelentes versiones de estos “standards”. Esperamos que disfrutéis de éste músico que despunta como uno de los más significativos trompetistas de los últimos 40 años.// Moltes gràcies per la teva música Mr. HARGROVE.

 

D.DOUGLAS, J.LOVANO (Scandal) & Lucian BAN (Enesco Re-Imagined)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dave DOUGLAS i Joe LOVANO no inventen res en aquest Scandal de 2017, però sempre és un plaer escoltar aquest parell de “gats vells” Els dos comparteixen una llarga i exitosa carrera en fronts i experiències ben diverses, qui no recorda ell imaginatius treballs de Dave Douglas en el Masada de John Zorn, també hi era Joey Baron, o en el Tiny Bell Trio o en qualsevol dels molts grups que ha liderat … si parlem de Joe Lovano ens venen a la memòria les magnífiques gravacions que ha fet per Blue Note, menció especial pel seu gloriós “From the Soul” de 1991, i també els treballs amb Paul Motian i  el guitarrista Bill Frisell gravats a ECMSoul Note o Winter & Winter. Un tercer veterà Top en aquest Scandal és el bateria Joey Baron i completen el quintet dos bons músics emergents, el pianista Lawrence Fields i la contrabaixista Linda Oh, un grup molt consistent que ja fa uns anys que treballen junts i que fan una musica molt PLAENT d’escoltar.

George Enescu va ser un compositor, pianista, violinista i director d’ orquestra que va néixer a Rumania el 1881 i va morir a Paris el 1955. Figura idolatrada a la seva  Rumania natal, es celebra anualment el Festival Internacional George Enescu i el 2009 hi va participar el seu compatriota pianista, compositor i arranjador Lucian BAN, el resultat va ser la gravació d’ aquest Enesco Re-Imagined” que colidera amb el  contrabaixista John Hébert i que en configuració d’ octet hi participen també Ralph Alessi trompeta, Tony Malaby saxo tenor, Mat Maneri  viola, Albretch Maurer violi   Gerald Cleaver bateria i Badal Roy tabla i percussió. Desconeixem del tot els originals de George Enescu, però la Re Imaginació que en fan Lucian Ban i el seu octet és absolutament FASCINANT!

Dexter GORDON (Bouncin’ with Dex) & Branford MARSALIS (A Love Supreme)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un gegant del saxo tenor i no només per la seva alçada física, feia gairebé dos metres, Dexter GORDON va ser segurament el primer saxo tenor del Bop amb una sonoritat rugosa i voluminosa que anticipava les de John Coltrane i sobretot de Sonny Rollins, que mai van negar la seva influència, com també ell va aprendre posteriorment d’ aquests altres dos gegants. Una primera etapa americana amb discs destacats com The Chase o Go!, emigrarà a Europa el 1963, primer a Paris on va fer gravacions meravelloses, qui no recorda el seu Our Man in Paris amb el Bud Powell, desprès a Dinamarca on se li recorden actuacions memorables al Montmartre de Copenhague i estupendes gravacions per SteepleChase com aquest “Bouncin’ with Dex” del 75 amb Tete Montoliu al piano, un Tete que estava en un dels moments mes dolços de la seva carrera, i ni més ni menys que Niels Pedersen al contrabaix i Billy Higgins bateria. El 1976 retornarà als Estats Units. Un disc fàcilment RECOMANABLE.

L’any 1963 John Coltrane cercava la connexió música – espiritualitat en el seu mític A Love Supreme. El saxofonista Branford MARSALIS reinterpreta el 2003 en un directe a Amsterdam aquest A Love Supreme; hi ha respecte, gairebé reverència, però deixant de banda qualsevol consideracio mística obté una extraordinaria actuació “estrictament musical”. Un gran Quartet el que tenia B. Marsalis en aquella època, amb els Joey Calderazzo al piano, Eric Revis contrabaix i Jeff “Tain” Watts bateria, tots fan aquí una feina impresionant i el resultat és aquest directe “d’ alt voltatge” amb un públic totalment entregat. No cal dir que RECOMANEM aquest ” A Love Supreme. Live in Amsterdam”.

Joe HENDERSON (Double Rainbow) & Vijay IYER (Blood Sutra)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Inevitablement quan arriva l’ estiu al meu amic Josep se li dispara la vena “bossanovera” i és que realment la Bossa Nova encaixa de meravella amb la lluminositat, colors  i escalfor de l’ estiu.  A “Double Rainbow: The Music of Antonio Carlos Jobim” hi trobarem un madur Joe HENDERSON  que amb la seva calidesa i proximitat resulta l’ intèrpret ideal de la música del càlid i proper Antonio Carlos Jobim;  dues formacions ben diferents:, la “brasileira”  amb la pianista Eliane Elias, guitarra Oscar Castro-Neves, ·baix Nico Assumpçao i bateria Paulo Braga i la “yankee” amb els Herbie Hancock, Christian McBride i Jack DeJohnette … hi ha consens, és bastant més creïble la formació brasileira  interpretant a Jobim un músic intemporal i MÀGIC.

El creixement com a músic del pianista Vijay IYER és imparable i ja en els seus primers treballs mostrava una gran personalitat.  “Blood Sutra” és una gravació del 2003 i vindria a ser la continuació del “Panoptic Modes” de l’ any 2000, és aquest un període en el que encara  hi son ben presents els plantejaments de Steve Coleman i el seu M-Base, repeteixen  el saxo alto Rudresh Mahanthappa i el contrabaixista Stephan Crump respecte al “Panoptic” i ara el bateria és Tyshawn Sorey, assegurant una rítmica tan poderosa, o més, que en el disc precedent …, poderós també Mahanthappa encara que l’ interacció amb el seu soci Iyer és clarament menor. Un BON DISC aquest “Blood Sutra” que combina temàtiques i influències ben diverses amb un excepcional intèrpret al piano … Vijay Iyer.

REDMAN, MEHLDAU (Nearness) & Hilton RUIZ (Piano Man)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Dos vells amics, Joshua REDMAN i Brad MEHLDAU, es retroben el 2011, fan una gira i graven aquest “Nearness”. Havien gravat el 1994 un bon disc, “MoodSwing”, a nom d’un Joshua Redman que en aquell moment era una promesa tutelada per el seu pare Dewey Redman, un saxo tenor també que a les dècades dels 70 i 80 havia destacat en els grups de Ornette Coleman i Keith Jarret i que va liderar Old and New Dreams un grup on hi eren antics col.laboradors de Coleman: Don Cherry, Charlie Haden i Ed Blackewll. Curiosament, o no, les coincidències estilístiques entre pare i fill son practicament inexistents, Dewey un músic intuïtiu,visceral i que tenia el blues a la sang i per contra un Joshua més acadèmic que intuïtiu i considerablement més “cool”. El fenomen Brad Mehldau comença poc després amb un brillant “Introducing Brad Mehldau” el 1995, al que seguiran els “Art of the Trio …” i un fantàstic “Alone Togheter” gravat el 97 al Jazz Bakery de L. Angeles  amb Lee Konitz i Charlie Haden , desprès …clars i ombres.  Hem escoltat només dos talls d’aquest “Nearness”: Ornithology i In Walked Bud, dos temes emblemàtics del BeBop i una revisió ANTOLÒGICA en la que dos excel.lents músics entremesclen línies del Bop i del Cool amb gran maestria i un resultat de lo més atractiu. RECOMANACIÓ INCONDICIONAL.

Tres músics molt calents …Hilton RUIZ és el pianista, Buster Williams el contrabaixista, Billy Higgins el bateria i “Piano Man” gravat el 1975 és un disc vibrant com no podia ser d’un altre manera. Hilton Ruiz va néixer el 1952 a Puerto Rico, nen prodigi que amb 8 anyets feia concerts interpretant a Mozart i que es va interessar ràpidament per el Jazz; va rebre formació del pianista Cedar Walton i sobretot de Mary Lou Williams la seva principal valedora i qui més va influir en la seva música. El 1973 entrarà al grup del multi instrumentista Rashan Roland Kirk amb qui estarà 4 anys, una llarga gira acompanyant a Clark Terry, formarà part del Work Shop del trompetista Joe Newman i acompanyarà a figures de la talla dels Freddie Hubard, Joe Henderson, Sony Stitt, Art Blakey, Frank Foster, Chico Freeman, … també a les cantants Betty Carter i Abbey Lincoln. A les dècades dels 80 i 90 intensifica el caràcter llatí de la seva música, treballarà amb Tito Puente, Paquito d’ Rivera, Steve Turre, Ignacio Berroa i obtindrà un cert èxit comercial, va morir l’any 2006 amb només 54 anys. De Billy Higgins el millor elogi el va fer el gran Max Roach: “és capaç de fer swinguejar un mort …” i de Buster Williams que no podia ser un altre el contrabaixista elegit per aquesta joia que és “Piano Man”…

 

Eddie GOMEZ (Next Future) & PianistaP interpreta CompositorC

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Eddie GÓMEZ va ser un dels contrabaxistes preferits de Bill Evans i l’ únic capaç d’ omplir el buit que va deixar Scott LaFaro en el seu trio:  onze anys, del 66 al 77,  i més de 30 discs al seu costat.  Nascut a Puerto Rico el 1944, treballador incansable en infinitat de projectes d’ estils ben diversos:  Fusió durant cinc anys amb els Steps Ahead dels Mike Mainieri i Michael Brecker, acompanyant a músics del Pop com Simon & Garfunkel o Mark Knopfler, concerts de Clàssica,  sideman amb Chick Corea, Lee Konitz, Miles Davis, Paul Bley, Marian McPartland, etc … etc…, també  un gran educador que ha col.laborat en moltes institucions a diferents països  i que actualment és professor emèrit al Conservatori de Puerto Rico  En aquest “Next Future” de 1993, disfrutarem de la seva musicalitat i tècnica portentosa però també de la categoria dels seus acompanyants: Rick Margitza un saxo tenor de sonoritat bella i distintiva, James Williams piano, Chick Corea sintetitzadors, Lenny White bateria i en algun tema l’ excel.lent flautista que és Jeremy Steig. Un disc MOLT PLAENT d’ escoltar.

Segona part amb PIANISTA MISTERIÓS, que no desconegut per els seguidors d’aquest programa.  Una de les seves especialitats és gravar a piano sol discos dedicats integrament a la música d’un destacat compositor,… aquest és el cas i la gravació és de 1994. Considerat en els seus inicis com un simple seguidor de Bill Evans, li ha costat rebre el reconeixement generalitzat que té a dia d’ avui i que alumnes seus com Brad Mehldau o Ethan Iverson van obtenir abans que ell.  Molts entrebancs importants de salut: diagnosticat com a portador de SIDA des de 1984, va patir un coma l’ any 2008 que el va tenir a les portes de la mort amb una llarga i dura rehabilitació que va superar i de la que en va sortir amb una inusual empenta creativa.  En quant al COMPOSITOR, dir que va ser un discret trombonista en algunes orquestres importants dels anys 40 i 50,  on eren valorats els seus arranjaments i composicions, va treballar per la ràdio i televisió i va ser un destacat compositor de bandes sonores, una d’elles la de la pel.licula MASH.  El disc?… MOLT BO!

Bill CHARLAP (Somewhere) & Lee KONITZ (Parallels)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

  Bill CHARLAP és un gran especialista en el Great American Songbook i en aquest SomewhereThe Songs of Leonard Bernstein de 2003 el motiu és la música de Bernstein en el centenari del seu naixement. Una autèntica delícia escoltar aquest trio que funciona a la perfecció, el contrabaixista Peter Washington, bateria Kenny Washington i pianista Bill Charlap porten més de vint anys tocant junts, la simbiosi és total i la seva música és un prodigi de sofisticació i elegància, hem escoltat infinitat de vegades aquestes composicions i és un plaer tornar a escoltar Lonely Town,  Some Other Time, America, … interpretades per aquest gran pianista que és Bill Charlap.  RECOMANAT … de totes totes.

  Els anys 40 un genial Lennie Tristano va inventar aquell revers del BEBOP que va ser el Cool,  un moviment curt en el temps , amb pocs músics associats, però que entre d’ altres aspectes va sentar les bases del que seria la lliure improvisacióLee KONITZ va ser un dels seus alumnes avantatjats, un músic que no ha parat mai de re inventar-se i que en aquest Parallels de l’ any 2000 ens presenta una refrescant revisió d’ aquell  antic cool.  Mark Turner farà la rèplica de l’ altre alumne avantatjat que va ser Warne Marsh i el guitarrista Peter Bernstein afegirà un plus de frescura que fa molt atractiva aquesta revisió, ben diferent per cert a la proposta del guitarrista cool per excel.lencia Billy Bauer, ni millor ni pitjor, diferent …,  Steve Gilmore contrabaix i Bill Goodwin bateria, la rítmica  que va tenir Phil Woods durant tant de temps, també fan un bon treball. RECOMANAT, també.

Marylin CRISPELL (Amaryllis) & SFJazz Collective (Joe Henderson)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Marylin CRISPELL és una excel.lent i ja veterana pianista de trajectòria molt destacada. Nascuda el 1947 a Philadelphia, va començar a treballar amb l’ Anthony Braxton i va ser part important en els seus grups durant deu anys, la seva discografia com a líder supera els 50 títols i bona part d’ ells realment destacats, un d’aquests seria “For Coltrane” del 1993 en el que manifesta la seva admiració per John Coltrane que va ser qui la va induir a dedicar-se plenament al Jazz. Tampoc nega influències de Cecil Taylor i una marcada compatibilitat amb la manera d’entendre la música del pianista Paul Bley, els dos han facilitat de manera extraordinària l’ apropament a les avantguardes de molts aficionats al jazz. “Amaryllis” de l’ any 2000, és un altre disc excel.lent de la seva discografia i és que al seu costat hi té al contrabaixista Gary Peacock i el bateria Paul Motian dos músics tan creatius com ella mateixa, una música de certa complexitat que la Crispell interpreta amb tota la lògica i coherència del mon ( no és això el que també feia Paul Bley?). Un MOLT BON DISC

El SFJAzz és un col.lectiu variable de músics que des de l’any 2004 es concentren cada primavera a San Francisco i durant unes setmanes preparen un repertori que inclourà arranjaments de  composicions d’una figura destacada del Jazz Modern, o del Pop, a més de composicions preparades per l’ ocasió per cadascun dels membres del col.lectiu. Amb aquest material faran una serie de concerts i organitzaran un seguit de seminaris a l’ àrea de S.Francisco, el primer director artístistic va ser Joshua Redman, de 2004 a 2007 i en les diferents edicions ha passat per aquest SFJazz Collective un nombre important de músics destacats com Mark Turner, Joe Lovano, Dave Douglas, Nicholas Payton, Renee Rosnes, Jeff Ballard, Brian Blade, etc…, i els “homenatjats” Ornette Coleman, Thelonious Monk, Miles Davis, John Coltrane, Wayne Shorter, … i també Stevie Wonder o Michael Jackson;   l’ edició del 2014 va ser aquest SFJazz Collective: SFJazz Center, The Music of Joe Henderson & Original Compositions i els components de l’ octet: Miguel Zenón saxo alto, David Sánchez tenor, Avishai Cohen trompeta, Robin Eubanks trombó, Edward Simon piano, Matt Penman contrabaix i Obed Calvaire bateria. Molt bons músics, bons arranjaments de la música de Joe Henderson i bones composicions pròpies creades per l’ ocasió … RECOMANAT naturalment.