Enrico PIERANUNZI, Bunny BRUNEL

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

En Josep ens convida en el programa d’ avui a fer un viatge  al Village  Vanguard de Nova York  i escoltar l’ italià Enrico PIERANUNZI, un dels pianistes europeus més reconeguts  a dia d’avui, amb els americans Donny McCaslin saxo tenor, Scott Colley contrabaix i Clarence Penn bateria, tots tres destacats components de la Maria Schneider Orquestra en diverses edicions. Composicions de l’ Enrico Pieranunzi ben refinades i amb una certa sofisticació harmònica, característiques que encaixen perfectament amb la seva interpretació des d’ el piano i que secunden de meravella els tres músics que l’ acompanyen. Scott Colley i Clarence Penn fan un treball impecable des d’ el punt de vista rítmic i Donny McCaslin, quin gran saxo tenor,  afegint un toc d’ acidesa i  de “punch” que contrasta de meravella amb la major suavitat de Pieranunzi.  Res més que  RECOMENAR  de manera INCONDICIONAL aquest  directe “New Spring” gravat  al Vanguard l’ Abril de 2015,  coincidint amb el 80th aniversari del club.

Bunny BRUNEL es un bajista francés nacionalizado americano que diseña sus propios instrumentos, lo que incide particularment en ese sonido tan especial.  Ha colaborado entre otros con Herbie Hancock, Chick Corea, Didier Lockwood, Kazumi Watanabe  y Wayne Shorter y es creador del grupo de fusion CAB. En este “Dedication” de 1992 le acompañan unos notables Mike Stern a la guitarra, Vinnie Colaiuta a la batería y Billy Childs a los teclados, con Chick Corea como músico invitado en uno de los temas, músicos de Jazz que  han colaborado a menudo en sesiones de Fusión, Pop, Rock y otros estilos. En el disco  encontramos composiciones de Steve Swallow, Herbie Hancock, Charlie Parker y otros standards, unos temas “de siempre” reinventados para la ocasión, un buen ejemplo sería la creativa versión del archiversionado  “Stella by Starlight” en la que el guitarrista Mike Stern literalmente  “se sale”.  Un buen disco facilmente RECOMENDABLE.

 

Anuncis

Renee ROSNES (Written …) & Peter BERNSTEIN (Solo Guitar)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Comencem la sessió d’ avui amb  Renee ROSNES, una excel.lent pianista que ha tingut des de sempre el bon gust de freqüentar “bones companyies”.  A les primeres gravacions que va fer pel segell Blue Note a mitjans dels anys 90, ja es feia acompanyar per musics destacats com els Chris Potter, Nicholas Payton, Joe Henderson, Brandford Marsalis, Peter Washington, Billy Drummond, Christian McBride, Al Foster, Jack de Johnette, etc …. i aquest “Written in the Rocks” de l’ any 2016 no és una excepció amb els Steve Wilson saxo alto i flauta, Steve Nelson vibràfon, Peter Washington contrabaix i Bill Stewart bateria, tots fan un gran treball en aquest disc estructurat en dues parts destacant la suite Galápagos que cobreix la major part de l’ àlbum, unes composicions de la Rosnes de gran bellesa amb un ritme i un swing potents però alhora molt relaxat i ple d’ optimisme.  Una PRECIOSITAT de disc.

Peter BERNSTEIN, Nova York 1967, és un destacat guitarrista que ha liderat una quinzena de discs i que ha participat en una llarga llista de gravacions com a sideman amb altres músics importants de l’ escena jazzística. Cal destacar la prolongada associació amb el pianista Brad Mehldau que arrenca en el seu primer disc com a líder a Criss Cross l’ any 1992 i que és encara vigent a dia d’ avui, un recent “Sings Live!” del 2016,  i uns quants més en tot aquest temps, aquí podem recordar un preciós “Strangers in Paradise” que vàrem programar ja fa bastant de temps; també com altres guitarristes ha tocat sovint en formacions que inclouen organista, en aquest cas Melvin Rhyne, Mike LeDonne, Larry Goldings i   altres.  En aquest “Solo Guitar: Live at Smalls” del 2014 podem comprovar  l’ influència de Tal Farlow , com no de Wes Montgomery i també de Pat Martino; no podeu deixar d’ escoltar les dues treballades versions de dos temes de Coltrane: el sempre dificultós Giant Steps i aquesta preciositat que és Wise One. Disc RECOMENAT.

 

Jackie McLEAN (Rhythm of …) & Ted NASH (The Mancini Project)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Ens trobarem un Jackie McLEAN  en plena forma en aquest  “Rhythm of the Earth” de l’ any 1992, un músic perfectament reconeixible que manté intactes la seva intensitat i aquella sonoritat incisiva i punxeguda que el caracteritzaven.   Seguidor inicial de Charlie Parker, rebrà posteriorment l’ influencia de Ornette Coleman amb qui va gravar un parell de discs;  músic important les dècades dels 50, 60 i 70  amb reconegudes gravacions per Blue Note i Steeplechase.  A destacar també la seva tasca com a ensenyant i l’ impuls que va donar a alguns dels seus millors alumnes com els Roy Hargrove trompeta, Steve Davis trombó, Steve Nelson vibràfon i Eric McPherson bateria, que participen en aquest “Rhythm …” i que han fet destacades carreres posteriors. També hi son Alan Palmer un bon pianista del que desconec la seva trajectòria i el seu contrabaixista habitual en aquella época Nat Reeves.  Una música intensa i ben interpretada en un disc RECOMANAT.

 “The Mancini Project”  combina  l’ encant de la música de Henry Mancini i uns músics  de primera: Ted NASH als saxos, clarinets i flautes, Frank Kimbrough piano, Rufus Reid contrabaix  i Matt Wilson bateria. Ted Nash és un magnífic solista de preciosa tímbrica amb qualsevol dels instruments que toca a més d’ un valuós treballador d’ equip com a demostrat sobradament a les diferents orquestres on ha tocat: a la de Lionel Hampton en els seus començaments,  amb Don Ellis, Louie Bellson, Toshiko Akiyoshi, Mel Lewis, … i des de fa ja un temps a la Lincoln Jazz Orquestra que dirigeix Wynton Marsalis.  De Frank Kimbrough n’ hem parlat sovint en aquest programa i és un pianista que ens agrada particularment; tots dos músics van formar part de l’ excel·lent The Herbie Nichols Project, també hi va ser en alguna gravació Matt Wilson , bateria molt versàtil, el que l’hi ha permès formar part de projectes ben diferents amb músics de qualsevol estil.  No menys versàtil Rufus Reid, contrabaixista molt sol·licitat que ha participat a infinitat de gravacions. Una personal recreació de la sempre estimulant música de Henry Mancini, fan d’ aquest un disc fàcilment RECOMANABLE.

Lou Bennett (Enfin !) & Pianista X, Contrabaixista Z

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Lou BENNET ( Jean-Louis Benôit era el seu nom) va ser un músic entranyable que vam tenir la sort d’escoltar sovint als locals  “de casa” les dècades dels 60, 70 i 80.  Nascut a Filadèlfia l’any 1926, aquest organista de bona tècnica es trasllada a Paris l’any 1960 i obtindrà un bon contracte en el mític Blue Note de la capital parisenca on tocarà amb els guitarristes Jimmy Gourley i Rene Thomas i el bateria Kenny Clarke,  tot seguit diverses gires europees i el 62 actua per primer cop en el Jamboree de Barcelona, local al que tornarà sovint acompanyat dels guitarristes Philip Catherine  o Rene Thomas,  Billy Brooks va ser el seu bateria habitual en aquella primera etapa del Jamboree.   A cavall entre Paris i Barcelona, fins que a començaments dels 70 fixarà la seva residència a Cambrils (Tarragona) i obrirà un club de jazz. Aquest “Enfin !” de 1963 serà una de les contades gravacions que va fer, el seu interès en els circuits comercials no va ser mai una de les seves prioritats, hi destaca naturalment la presència del guitarrista Rene Thomas i el bon treball del contrabaixista Gilbert Rovêre i el bateria Charles Bellonzi, habituals en els trios del Martial  Solal de l’ època,  també caldria destacar una primera gravació de 1960, “Amen”, amb els seus companys del Blue Note, Jimmy Gourley i Kenny Clarke o l’ ultima  “Now Hear My Meaning” un directe de 1993 gravat a Barcelona  on hi eren el guitarrista Ximo Tébar i el bateria Idris Muhammad. Un plaer recordar Lou Bennett i encara més si l’ acompanya Rene Thomas…

Segona part amb els PIANISTA X i CONTRABAIXISTA Z.  En el cas del pianista, el seu estil concertístic i tall clàssic ens recorda els directes al Maybeck i efectivament, … és titular d’un dels volums dels Live at Maybeck Recital Hall.  A finals dels 50 tocarà amb músics importants de la West Coast i  l’any 1958 participarà en la primera gravació de l’ Ornette Coleman, el que resulta com a mínim xocant …  De 1974 a 1976 formarà part de la Thad Jones Mel Lewis Orquestra i en una de les gires decideix quedar-se a viure a Berlin;  en aquella època el seu format ideal serà el duet piano- contrabaix i és precisament l’any 1974 quan grava pel segell Enja un disc excel·lent en aquest format amb el nostre contrabaixista misteriós que havia conegut a la Orquestra de Thad Jones.  A partir de 1990 viatjarà de tant en tant als EEUU i gravarà pel segell Concord:  un sería el Maybeck indicat, un altre a quartet amb Joe Henderson,  aquest que estem presentant i uns quants més. El contrabaixista Z, … simplement el dialogador que qualsevol pianista desitja tenir al seu costat.  Qui son aquest parell de CRACKS ?

Eric DOLPHY (Far Cry) & Steve LEHMAN (Dialect Fluorescent)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continue reading “Eric DOLPHY (Far Cry) & Steve LEHMAN (Dialect Fluorescent)”

Didier LOCKWOOD (New York Rendez-Vous) & Anat COHEN (Clarinetwork Live at …)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continue reading “Didier LOCKWOOD (New York Rendez-Vous) & Anat COHEN (Clarinetwork Live at …)”

Joe FARRELL Quartet & Eric ALEXANDER (The First Milestone)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continue reading “Joe FARRELL Quartet & Eric ALEXANDER (The First Milestone)”

Sonny FORTUNE (A Better Understanding) & Elton DEAN, The Wrong Object

Sonny FORTUNE ( Filadelfia, 1939) és un destacat multi instrumentista conegut sobretot com a intèrpret del saxo alt i de la flauta. Una discografia reduïda com a líder tot i que ha participat en un nombre important de  gravacions en la seva dilatada carrera, algunes de prou destacades com l’ excel·lent   “Alto Memories” amb el també saxo alt Gary Bartz, que vàrem programar ja fa un temps.  “A Better Understanding” de 1995 és un disc molt variat on descobrirem un músic molt complet de bona tècnica com a intèrpret de l’alt i la flauta,  que a més escriu bones composicions i que sap envoltar-se de bons músics:  Kenny Barron piano, Wayne Dockery baix, Billy Hart bateria i en alguns temes s’hi afegeixen  Jerry González trompeta, Robin Eubanks trombó i Steve Berrios percussió. “A Better Understanding” una música perfectament DISFRUTABLE i sense contraindicacions … un BON DISC.

Al saxofonista Elton DEAN se’l coneix sobretot per la seva participació en una de les millors edicions de Soft Machine, si més no, la més jazzera. Un admirador de John Coltrane que va incorporar aspectes de la seva música al Rock Progressiu que dominava l’ escena musical britànica de finals dels anys 60;  la seva etapa Soft Machine va de 1969 al 72 i tothom recorda el mític quartet amb els Robert Wyatt, Hugh Hopper i Mike Ratledge.  Coincidint amb el canvi de segle farà un nostàlgic retorn als seus orígens i reobrirà gairebé 30 anys desprès una nova-vella etapa, primer a Soft Machine Legacy amb el seu antic company Hugh Hopper, després amb altres antics membres de la banda  a Soft Works i finalment amb aquest The Wrong Object en el disc “The Unveilable Truth”  de l’any 2005, pocs mesos abans de la seva mort.  L’ esperit de la antiga Soft Machine hi és ben present encara que no hi siguin cap dels seus antics companys i si un grup de bons músics belgues amb qui mai havia tocat i mai més ho farà. Imprescindible per a fans d’ Elton Dean,  RECOMENAT en qualsevol cas.

 

 

Marta SÁNCHEZ (Danza Imposible) & Adam PIERONCZYK ( Komeda …)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continue reading “Marta SÁNCHEZ (Danza Imposible) & Adam PIERONCZYK ( Komeda …)”

Leo GENOVESE (Haikus II) & Vijay IYER (Panoptics Modes)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continue reading “Leo GENOVESE (Haikus II) & Vijay IYER (Panoptics Modes)”