Marylin CRISPELL (Amaryllis) & SFJazz Collective (Joe Henderson)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Marylin CRISPELL és una excel.lent i ja veterana pianista de trajectòria molt destacada. Nascuda el 1947 a Philadelphia, va començar a treballar amb l’ Anthony Braxton i va ser part important en els seus grups durant deu anys, la seva discografia com a líder supera els 50 títols i bona part d’ ells realment destacats, un d’aquests seria “For Coltrane” del 1993 en el que manifesta la seva admiració per John Coltrane que va ser qui la va induir a dedicar-se plenament al Jazz. Tampoc nega influències de Cecil Taylor i una marcada compatibilitat amb la manera d’entendre la música del pianista Paul Bley, els dos han facilitat de manera extraordinària l’ apropament a les avantguardes de molts aficionats al jazz. “Amaryllis” de l’ any 2000, és un altre disc excel.lent de la seva discografia i és que al seu costat hi té al contrabaixista Gary Peacock i el bateria Paul Motian dos músics tan creatius com ella mateixa, una música de certa complexitat que la Crispell interpreta amb tota la lògica i coherència del mon ( no és això el que també feia Paul Bley?). Un MOLT BON DISC

El SFJAzz és un col.lectiu variable de músics que des de l’any 2004 es concentren cada primavera a San Francisco i durant unes setmanes preparen un repertori que inclourà arranjaments de  composicions d’una figura destacada del Jazz Modern, o del Pop, a més de composicions preparades per l’ ocasió per cadascun dels membres del col.lectiu. Amb aquest material faran una serie de concerts i organitzaran un seguit de seminaris a l’ àrea de S.Francisco, el primer director artístistic va ser Joshua Redman, de 2004 a 2007 i en les diferents edicions ha passat per aquest SFJazz Collective un nombre important de músics destacats com Mark Turner, Joe Lovano, Dave Douglas, Nicholas Payton, Renee Rosnes, Jeff Ballard, Brian Blade, etc…, i els “homenatjats” Ornette Coleman, Thelonious Monk, Miles Davis, John Coltrane, Wayne Shorter, … i també Stevie Wonder o Michael Jackson;   l’ edició del 2014 va ser aquest SFJazz Collective: SFJazz Center, The Music of Joe Henderson & Original Compositions i els components de l’ octet: Miguel Zenón saxo alto, David Sánchez tenor, Avishai Cohen trompeta, Robin Eubanks trombó, Edward Simon piano, Matt Penman contrabaix i Obed Calvaire bateria. Molt bons músics, bons arranjaments de la música de Joe Henderson i bones composicions pròpies creades per l’ ocasió … RECOMANAT naturalment.

Anuncis

Avishai COHEN (Cross My …) & Denys BAPTISTE (The Late Trane)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Avishai COHEN (trompetista, no confondre amb el A.C. contrabaixista)  és un dels clars exponents de la renovació del Jazz, una renovació que ell fa des de dins, les seves temàtiques i inquietuds son actuals i la seva interpretació es recolza en una síntesi extraordinaria del que l’ ha precedit, tant a nivell d’ estils (Bop, Clàssica, Avantguarda, Fusions diverses,  Klezmer,etc …) com de músics ( Ornette Coleman, Don Ellis, Miles Davis, Kenny Wheeler,…). “Cross My Palm With Silver” de 2016 és un bon exemple de la diversitat de les seves inquietuds socials i musicals i una nova confirmació del seu talent, del que en tenim sobrades mostres i que algunes ja hem presentat en programes anteriors …,  una gran empatia amb el pianista Yonathan Avishai, contrabaixista Barak Mori i bateria Nasheet Waits fan d’aquest “Cross My …” un disc MOLT RECOMANABLE, com també ho és repassar anteriors treballs d’aquest músic en aquest Blog ( Triveni I i II, Into the Silence aquest a nom del saxofonista Mark Turner).

Una grata sorpresa el saxo tenor i soprano Denys BAPTISTE que en aquest “The Late Trane” del 2017 ens mostra la seva particular visió de la música de l’ ultim Coltrane. Nascut a Londres l’any 1969 és un músic reputat a Anglaterra i ha tocat amb McCoy Tyner, Andrew Hill, Ralph Moore, Lonnie Plexico, Martin Taylor, Courtney Pine i d’altres músics d’ estils ben diversos, en aquest “The Late ….” l’ acompanyen Nikki Yeoh piano i teclats, Steve Wilson saxo tenor, Gary Crosby contrabaix, Neil Charles baix acustic i elèctric i Rod Youngs bateria i percussió,  tots ells col.laboren de manera molt efectiva  a recrear la música de John Coltrane inmediatament posterior al A Love Supreme tot i que ha de quedar clar que aquesta re lectura és prou allunyada dels originals i certament molt original. Un dels discos més interessants que he escoltat en els últims temps i del que faig una RECOMANACIÓ INCONDICIONAL.

Vincent BOURGEYX (Short Trip) & Misha MENGELBERG (No Idea)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

No coneixia el pianista Vincent BOURGEYX  i en el programa d’ avui  he descobert que té una llarga trajectòria com a acompanyant de músics destacats com Ravi Coltrane, Eric Alexander, Avishai Cohen, Donald Harrison, Mark Turner, Billy Pierce, etc … És precisament en aquesta faceta d’ acompanyant on Bourgeyx  destaca especialment a “Short Trip” de 2016, en el que també  hi trobarem el saxo tenor David Prez,  un altre desconegut,  músic de bona tècnica, àgil fraseig i sonoritat  molt agradable d’ escoltar; completen el quartet l’ exce.lent contrabaixista Matt Penman i Obed Calvaire un bon bateria, tot i que no és exactament el meu tipus de bateria … , gairebé totes les composicions del pianista i en alguns temes hi intervé la vocalista Sara Lazarus, que no hem tingut oportunitat d’ escoltar.  Un bon disc i un altre encert del “talentós” productor Jordi Pujol i el seu segell Fresh Sound New Talent.

Misha MENGELBERG ha sigut un important pianista i compositor holandès encara que nascut a Kiev, gran coneixedor de la música contemporània ( els seu pares i l’ avi matern eren músics professionals …) i músic molt reconegut en el mon de les avantguardes europees. Als quinze anys va descobrir Duke Ellington en un 78 r.p.m.  que corria per casa,  allà  va escoltar per primera vegada  The Mouche i  es va enamorar d’ Ellington i del Jazz,  precisament obrim aquesta segona part amb una personal versió de The Mouche…  “No Idea” de 1996  és un  disc particular i particularment interesant, alhora lleuger i complex mostrant bona part de la seva enorme cultura musical, inventiva i sentit de l’ humor;  la contribució dels Greg Cohen contrabaix i Joey Baron bateria és definitiva perquè rítmicament parlant, “ No Idea” sigui una petita meravella. RECOMENAT.

Enrico PIERANUNZI (New Spring) & Bunny BRUNEL ( Dedication)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

En Josep ens convida en el programa d’ avui a fer un viatge  al Village  Vanguard de Nova York  i escoltar l’ italià Enrico PIERANUNZI, un dels pianistes europeus més reconeguts  a dia d’avui, amb els americans Donny McCaslin saxo tenor, Scott Colley contrabaix i Clarence Penn bateria, tots tres destacats components de la Maria Schneider Orquestra en diverses edicions. Composicions de l’ Enrico Pieranunzi ben refinades i amb una certa sofisticació harmònica, característiques que encaixen perfectament amb la seva interpretació des d’ el piano i que secunden de meravella els tres músics que l’ acompanyen. Scott Colley i Clarence Penn fan un treball impecable des d’ el punt de vista rítmic i Donny McCaslin, quin gran saxo tenor,  afegint un toc d’ acidesa i  de “punch” que contrasta de meravella amb la major suavitat de Pieranunzi.  Res més que  RECOMENAR  de manera INCONDICIONAL aquest  directe “New Spring” gravat  al Vanguard l’ Abril de 2015,  coincidint amb el 80th aniversari del club.

Bunny BRUNEL es un bajista francés nacionalizado americano que diseña sus propios instrumentos, lo que incide particularment en ese sonido tan especial.  Ha colaborado entre otros con Herbie Hancock, Chick Corea, Didier Lockwood, Kazumi Watanabe  y Wayne Shorter y es creador del grupo de fusion CAB. En este “Dedication” de 1992 le acompañan unos notables Mike Stern a la guitarra, Vinnie Colaiuta a la batería y Billy Childs a los teclados, con Chick Corea como músico invitado en uno de los temas, músicos de Jazz que  han colaborado a menudo en sesiones de Fusión, Pop, Rock y otros estilos. En el disco  encontramos composiciones de Steve Swallow, Herbie Hancock, Charlie Parker y otros standards, unos temas “de siempre” reinventados para la ocasión, un buen ejemplo sería la creativa versión del archiversionado  “Stella by Starlight” en la que el guitarrista Mike Stern literalmente  “se sale”.  Un buen disco facilmente RECOMENDABLE.

 

Renee ROSNES (Written …) & Peter BERNSTEIN (Solo Guitar)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Comencem la sessió d’ avui amb  Renee ROSNES, una excel.lent pianista que ha tingut des de sempre el bon gust de freqüentar “bones companyies”.  A les primeres gravacions que va fer pel segell Blue Note a mitjans dels anys 90, ja es feia acompanyar per musics destacats com els Chris Potter, Nicholas Payton, Joe Henderson, Brandford Marsalis, Peter Washington, Billy Drummond, Christian McBride, Al Foster, Jack de Johnette, etc …. i aquest “Written in the Rocks” de l’ any 2016 no és una excepció amb els Steve Wilson saxo alto i flauta, Steve Nelson vibràfon, Peter Washington contrabaix i Bill Stewart bateria, tots fan un gran treball en aquest disc estructurat en dues parts destacant la suite Galápagos que cobreix la major part de l’ àlbum, unes composicions de la Rosnes de gran bellesa amb un ritme i un swing potents però alhora molt relaxat i ple d’ optimisme.  Una PRECIOSITAT de disc.

Peter BERNSTEIN, Nova York 1967, és un destacat guitarrista que ha liderat una quinzena de discs i que ha participat en una llarga llista de gravacions com a sideman amb altres músics importants de l’ escena jazzística. Cal destacar la prolongada associació amb el pianista Brad Mehldau que arrenca en el seu primer disc com a líder a Criss Cross l’ any 1992 i que és encara vigent a dia d’ avui, un recent “Sings Live!” del 2016,  i uns quants més en tot aquest temps, aquí podem recordar un preciós “Strangers in Paradise” que vàrem programar ja fa bastant de temps; també com altres guitarristes ha tocat sovint en formacions que inclouen organista, en aquest cas Melvin Rhyne, Mike LeDonne, Larry Goldings i   altres.  En aquest “Solo Guitar: Live at Smalls” del 2014 podem comprovar  l’ influència de Tal Farlow , com no de Wes Montgomery i també de Pat Martino; no podeu deixar d’ escoltar les dues treballades versions de dos temes de Coltrane: el sempre dificultós Giant Steps i aquesta preciositat que és Wise One. Disc RECOMENAT.

 

Jackie McLEAN (Rhythm of …) & Ted NASH (The Mancini Project)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Ens trobarem un Jackie McLEAN  en plena forma en aquest  “Rhythm of the Earth” de l’ any 1992, un músic perfectament reconeixible que manté intactes la seva intensitat i aquella sonoritat incisiva i punxeguda que el caracteritzaven.   Seguidor inicial de Charlie Parker, rebrà posteriorment l’ influencia de Ornette Coleman amb qui va gravar un parell de discs;  músic important les dècades dels 50, 60 i 70  amb reconegudes gravacions per Blue Note i Steeplechase.  A destacar també la seva tasca com a ensenyant i l’ impuls que va donar a alguns dels seus millors alumnes com els Roy Hargrove trompeta, Steve Davis trombó, Steve Nelson vibràfon i Eric McPherson bateria, que participen en aquest “Rhythm …” i que han fet destacades carreres posteriors. També hi son Alan Palmer un bon pianista del que desconec la seva trajectòria i el seu contrabaixista habitual en aquella época Nat Reeves.  Una música intensa i ben interpretada en un disc RECOMANAT.

 “The Mancini Project”  combina  l’ encant de la música de Henry Mancini i uns músics  de primera: Ted NASH als saxos, clarinets i flautes, Frank Kimbrough piano, Rufus Reid contrabaix  i Matt Wilson bateria. Ted Nash és un magnífic solista de preciosa tímbrica amb qualsevol dels instruments que toca a més d’ un valuós treballador d’ equip com a demostrat sobradament a les diferents orquestres on ha tocat: a la de Lionel Hampton en els seus començaments,  amb Don Ellis, Louie Bellson, Toshiko Akiyoshi, Mel Lewis, … i des de fa ja un temps a la Lincoln Jazz Orquestra que dirigeix Wynton Marsalis.  De Frank Kimbrough n’ hem parlat sovint en aquest programa i és un pianista que ens agrada particularment; tots dos músics van formar part de l’ excel·lent The Herbie Nichols Project, també hi va ser en alguna gravació Matt Wilson , bateria molt versàtil, el que l’hi ha permès formar part de projectes ben diferents amb músics de qualsevol estil.  No menys versàtil Rufus Reid, contrabaixista molt sol·licitat que ha participat a infinitat de gravacions. Una personal recreació de la sempre estimulant música de Henry Mancini, fan d’ aquest un disc fàcilment RECOMANABLE.

Lou Bennett (Enfin !) & Pianista X, Contrabaixista Z

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Lou BENNET ( Jean-Louis Benôit era el seu nom) va ser un músic entranyable que vam tenir la sort d’escoltar sovint als locals  “de casa” les dècades dels 60, 70 i 80.  Nascut a Filadèlfia l’any 1926, aquest organista de bona tècnica es trasllada a Paris l’any 1960 i obtindrà un bon contracte en el mític Blue Note de la capital parisenca on tocarà amb els guitarristes Jimmy Gourley i Rene Thomas i el bateria Kenny Clarke,  tot seguit diverses gires europees i el 62 actua per primer cop en el Jamboree de Barcelona, local al que tornarà sovint acompanyat dels guitarristes Philip Catherine  o Rene Thomas,  Billy Brooks va ser el seu bateria habitual en aquella primera etapa del Jamboree.   A cavall entre Paris i Barcelona, fins que a començaments dels 70 fixarà la seva residència a Cambrils (Tarragona) i obrirà un club de jazz. Aquest “Enfin !” de 1963 serà una de les contades gravacions que va fer, el seu interès en els circuits comercials no va ser mai una de les seves prioritats, hi destaca naturalment la presència del guitarrista Rene Thomas i el bon treball del contrabaixista Gilbert Rovêre i el bateria Charles Bellonzi, habituals en els trios del Martial  Solal de l’ època,  també caldria destacar una primera gravació de 1960, “Amen”, amb els seus companys del Blue Note, Jimmy Gourley i Kenny Clarke o l’ ultima  “Now Hear My Meaning” un directe de 1993 gravat a Barcelona  on hi eren el guitarrista Ximo Tébar i el bateria Idris Muhammad. Un plaer recordar Lou Bennett i encara més si l’ acompanya Rene Thomas…

Segona part amb els PIANISTA X i CONTRABAIXISTA Z.  En el cas del pianista, el seu estil concertístic i tall clàssic ens recorda els directes al Maybeck i efectivament, … és titular d’un dels volums dels Live at Maybeck Recital Hall.  A finals dels 50 tocarà amb músics importants de la West Coast i  l’any 1958 participarà en la primera gravació de l’ Ornette Coleman, el que resulta com a mínim xocant …  De 1974 a 1976 formarà part de la Thad Jones Mel Lewis Orquestra i en una de les gires decideix quedar-se a viure a Berlin;  en aquella època el seu format ideal serà el duet piano- contrabaix i és precisament l’any 1974 quan grava pel segell Enja un disc excel·lent en aquest format amb el nostre contrabaixista misteriós que havia conegut a la Orquestra de Thad Jones.  A partir de 1990 viatjarà de tant en tant als EEUU i gravarà pel segell Concord:  un sería el Maybeck indicat, un altre a quartet amb Joe Henderson,  aquest que estem presentant i uns quants més. El contrabaixista Z, … simplement el dialogador que qualsevol pianista desitja tenir al seu costat.  Qui son aquest parell de CRACKS ?

Eric DOLPHY (Far Cry) & Steve LEHMAN (Dialect Fluorescent)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continue reading “Eric DOLPHY (Far Cry) & Steve LEHMAN (Dialect Fluorescent)”

Didier LOCKWOOD (New York Rendez-Vous) & Anat COHEN (Clarinetwork Live at …)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continue reading “Didier LOCKWOOD (New York Rendez-Vous) & Anat COHEN (Clarinetwork Live at …)”

Joe FARRELL Quartet & Eric ALEXANDER (The First Milestone)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continue reading “Joe FARRELL Quartet & Eric ALEXANDER (The First Milestone)”