Michel PETRUCCIANI (Trio in Tokyo) & Ingrid LAUBROCK (Roulette of the Cradle)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Ens agrada el pianista Michel PETRUCCIANI (1962-1999), un músic que va contrarrestar les seves limitacions físiques amb un gran talent natural, el seu encant personal i moltes hores de treball. Va viure pocs anys, va morir el 1999 amb només 36,  però els va viure amb molta intensitat, músic professional als 15 quan el van recomanar a un Clark Terry de gira per Europa que s’ havia quedat sense pianista i que va deixar impressionat. A començaments dels 80 es trasllada a Califòrnia,  allà és capaç de convèncer al saxofonista Charles Lloyd del seu retorn i gravaran i actuaran junts durant 4 anys, a partir d’ aquí actuacions  al Town Hall, gravacions per Blue Note, viatjarà sovint  a França on gravarà per OWL i Dreyfus, actuarà a Montreux, al Teathre des Champs-Elysees, etc etc … Ha compartit cartell amb músics com Wayne Shorter, Jim Hall, Freddie Hubbard, Joe Henderson, Stephane Grapelli, Eddy Louis, Dave Holland, Tony Williams i no podem oblidar el meravellós From the Soul amb Joe Lovano. Molt apreciat també a Tokyo on gravarà aquest bon directe “Trio in Tokyo” amb el contrabaixista Anthony Jackson i el bateria Steve Gadd, una magnífica oportunitat de comprovar la seva força i aquella lluminositat que el caracteritzaven, també la seva estima per la música brasilera. RECOMANAT.

Ingrid LAUBROCK i el grup Anti-House fan un jazz d’ avantguarda construït a partir de composicions ben estructurades i suficientment flexibles perquè els músics tinguin plena llibertat per executar-les,  la cosa només pot funcionar si els músics son creatius, tenen bona tècnica individual i  un esperit cooperatiu … qualitats que cobreixen sobradament els components de Anti-House. Ingrid Laubrock és una saxofonista i compositora alemanya nascuda el 1970, uns anys a Londres i el 2008 és trasllada a Nova York i és a partir d’ aquí que comença a ser coneguda, una primera gravació am el segell Intackt amb el seu marit el bateria Tom Rainey, participa en el Falling River Music del compositor i multi instrumentista Anthony Braxton, allà coincideix amb la guitarrista Mary Halvorson i poc després la primera gravació de Anti-House: Ingrid Laubrock saxos, Tom Rainey bateria, Mary Halvorson guitarra, s’ hi afegiran la pianista Kris Davis i al contrabaix John Hébert, això era el 2010; arribem al 2015 i al disc que estem escoltant “Roulette of the Cradle”,  una música concebuda per a ser interpretada de manera “solidaria”, amb músics creatius i cal destacar el paper  dels Tom Rainey i John Hébert que  asseguren una base rítmica sobre la que les noies volaran amb llibertat. RECOMANAT, sobretot per a aficionats no excessivament conformistes.  (A l’ àudio del programa faix referència al  contrabaixista Drew Gress i no, és John Hébert el contrabaixista …) 

Ron CARTER (Foursight) & Bob BELDEN (Three Days of Rain)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Ron CARTER als seus 82 anys manté una vitalitat envejable tal i com podem comprovar en aquest directe del 2018 a Estocolm amb el seu grup “FOURSIGHT”. Nascut a Michigan el 1937, va començar estudiant el cello fins que Stokowski li va fer veure les dificultats que tindria un jove negre que volgués dedicar-se a la Clàssica en aquella societat racista dels anys 50. Decantat cap el Jazz, va començar en el grup del bateria Chico Hamilton i posteriorment amb els Jaki Byard, Don Ellis i Eric Dolphy tot i que el seu reconeixement li va arribar després de la seva estada de cinc anys en una de les millors formacions que va tenir Miles Davis, un quintet de luxe que completaven Wayne Shorter, Herbie Hancock i Tony Williams, a partir d’ aquí se li compten més de 2000 participacions en gravacions  amb infinitat de músics i també al seu nom, un autèntic contrabaixista estrella … El que dèiem, als seus 82 anys amb una vitalitat envejable i la seva més que reconeguda tècnica, encetarà una nova aventura  amb el quartet Foursight, l’ acompanyen la pianista Renee Rosnes, el saxo tenor i soprano Jimmy Greene i el bateria Payton Crossley, aquesta gravació es va fer en un directe a Estocolm, tot i que fa pocs dies en Josep els va poder disfrutar a la Sala Barts de Barcelona. RECOMANAT.

Bob BELDEN (1956 – 2015) fue un saxofonista, arreglista, compositor, director de orquesta y productor estadounidense,  más conocido como compositor y arreglista que como músico, prueba de ello es el disco que presentamos hoy, la banda sonora de la película “Three Days of Rain” .Una banda sonora que funciona perfectamente como “disco de jazz” y que cuenta con músicos como: Dywane Burno, Mark McGuirk (bajo), Jochen Ruckert, Joe Chambers (batería), Al Street, Ronnie Jordan (guitarra), Jason Moran, Kevin Hays, Marc Copland (piano), Joe Lovano (saxo tenor y clarinete), Scott Wendholt (trompeta). Las composiciones son del mismo Bob Belden, y sirven muy bien como apoyo a una película en la que se cuentan seis historias cortas (de Anton Chekhov) de diferentes personajes durante los tres días que dura una tormenta. Buenos músicos, buenos temas y una perfecta dirección en un disco MUY RECOMENDABLE.

Heinz SAUER (The Journey) & Harold MABERN (Anys 90)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


El segell alemany  ACT celebra en aquest “The Journey” el 75 Aniversari del naixement del saxofonista Heinz SAUER, un dels músics importants del Jazz que s’ha fet a Alemania. Autodidacta, intèrpret dels saxo tenor i soprano ha tocat amb la majoria de músics alemanys destacats com el trombonista Albert Mangelsdorff, una llarga relació iniciada a començaments dels anys 60,  el contrabaixista i compositor Günter Lenz, el trompeta Manfred Schoof, o més recentment amb els pianistes Joachim Kühn i Michael Wollny. També amb altres músics europeus o nord-americans de gira per Europa com els George Adams,Kenny Wheeler, Alan Skidmore, Richie Beirach o Lester Bowie, cal destacar la llarga i fructífera relació musical amb el pianista Bob Degen, nascut a Pensilvania i resident a Alemania des de 1974, van tocar junts sovint els anys 80 i 90. “The Journey” és un recopilatori que recull algunes joies de diferents períodes d’aquest excel.lent músic: gravacions amb Albert Mangelsdorff dels anys 60 i 70, amb Bob Degen (una autèntica troballa aquest pianista) en els 70 i 80 i amb un primerenc Michael Wollny de començaments de segle.  ALTAMENT RECOMANABLE.

Fa uns dies en Josep va encetar un homenatge al pianista Harold MABERN i va recordar amb el disc “Wailin'” de 1969 la seva primera etapa vinculada al HardBop. Bastants programes enrere vam escoltar un Mabern més actual, era el disc “The First Milestone” amb els seus antics alumnes Eric Alexander i Joe Farnsworth amb qui va tenir una llarga relació concretada en ben be una vintena de gravacions; és la meva intenció en aquest programa recordar-lo a la dècada dels 90, excel.lents gravacions pel segell DIW amb els contrabaixistes Ron Carter o Christian McBride i els bateries Jack DeJohnette o Tony Reedus, escoltarem els Lullaby of Birland i Minority del disc “Mabern’s Grooveyard”·del 96 i  del “The Leading Man” del 92 escoltarem  Yes or No i una trepidant versió de Full House amb el guitarrista Kevin Eubanks que ens connectarà amb la fantàstica gira europea del 65 dels Wes Montgomery i Johnny Griffin acompanyats per un jove … Harold Mabern.  També ho RECOMANEM !

Harold MABERN (Wailin’) & John TAYLOR (In Two Minds)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Avui en Josep ha volgut retre homenatge al pianista i compositor Harold MABERN mort el passat 19 de Setembre. Va néixer a Memphis el 1936, de molt jove i estudiant de la Douglass High School ja tocava amb altres joves de Memphis: Frank Strozier, George Coleman i Booker Litle, el Hard Bop era en aquells moments la corrent majoritària. Una primera influencia que mantindrà sempre, va ser el pianista Phineas Newborn encara que  també hi haurà pinzellades de Ahmad Jamal o Horace Silver a la seva música (evident si escoltem el primer tema que hem seleccionat en aquest programa). Una primera etapa en la que Harold Mabern està plenament integrat en el Hard Bop  i tocarà amb alguns dels seus músics més destacats: Lee Morgan, Freddie Hubbard, Jackie McLean, Hank Mobley, Blue Mitchell, Jimmy Forrest, Art Farmer, Jimmy Heath, George Coleman, J.J. Johnsson i molts altres que farien una llista realment llarga …, no podem oblidar la gira per Europa que va fer el 1965 acompanyant a Wes Montgomery i Johnny Griffin o els notables acompanyaments a cantants com la Betty Carter, Johnny Hartman, Sarah Vaughan o Joe Williams. A començaments dels 90 iniciarà la seva etapa “japonesa” , era un músic molt apreciat al Japó,  gravarà uns quants discs destacats pel segell DIW amb trios en els que participaven els contrabaixistes Ron Carter o Christian McBride i els bateries Jack DeJohnette o Tony Reedus. Canvi de segle i ara també a Japó i per Venus gravarà amb els seus antics alumnes del  William Paterson College , el saxo tenor Eric Alexander i el bateria Joe Farnsworth, aquesta associació és mantindrà posteriorment en els segells HighNote i Smoke Sessions fins practicament el final dels seus dies. “Wailin'” és el disc seleccionat per recordar Harold Mabern, any 1969 amb el Hard Bop encara vigent, és un recopilatori de dos discs: “Workin’ & Wailin'”  i “Greasy Kid Stuff”, en el dos completen la rítmica Buster Williams al contrabaix i Idris Muhamad  bateria, en el primer tenim a George Coleman al tenor i Virgil Jones a la trompeta, en el segon Lee Morgan és el trompeta i Hubert Laws el tenor, tota una sorpresa escoltar al reconegut flautista  Hubert Laws tocant el tenor, i ho fa força bé. Un bon disc de Hard Bop, molt representatiu del Harold Mabern de l’ época, que ha servit per recordar aquell pianista vigorós que tan bé es va adaptar al que seria el Post Bop; ja l’hem escoltat en alguna ocasió amb els Eric Alexander i Joe Farnsworht i aviat complementarem la coneixença del músic amb algun dels bons discs a trio de la dècada dels 90.

John TAYLOR pianista nascut a Manchester  el 1942. Els seus inicis van coincidir amb una de les èpoques més glorioses del Jazz Britànic, la que va de finals dels 60 a mitjans dels 70, es va associar el 1969 amb els saxofonistes Alan Skidmore i John Surman i despres amb els Mike Osborne, Mike Gibbs, Harry Beckett, Tony Oxley, Stu Martin, …el bo i millor dels músics britànics del moment. El 1977 amb la vocalista Norma Winstone, la seva esposa en aquell moment, i el trompeta Kenny Wheeler crearan Azimuth un grup que feien una mena de jazz de cambra que va tenir un cert èxit amb uns 5 discs com a trio per ECM i uns quants més amb ells com a base i alguns convidats. Una gran afinitat amb Kenny Wheeler amb qui va seguir treballant sempre més, particularment destacat el període que va del 2005 al 2015 en el que pel segell Cam Jazz van fer excel.lents gravacions. “In Two Minds”  del 2011 és un disc a piano sòl i en alguns temes farà overdubbing sobre una línia que ell ha gravat previament, temes preciosos com la suite Ambleside o el 3/4 PM fan d’ aquest un disc Absolutament RECOMANABLE.

Harold LÓPEZ-NUSSA (Un dia cualquiera) & R. ALESSI, F. HERSCH (Only Many)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

La llista de músics cubans destacats és molt llarga i segueix sent llarga si parlem de pianistes; molt coneguts els Bebo i Chucho Valdés, pare i fill, Gonzalo Rubalcaba, Omar Sosa, Roberto Fonseca, Arturo O`Farrill, Rubén González, etc…etc… Harold LÓPEZ-NUSSA va néixer a Havana el 1983,  una família la seva de lo més musical, pare, mare, oncle i germà petit músics professionals i no resulta estrany per tant que ell sigui un destacat pianista de tècnica més que notable,  el seu és un currículum encara curt, per la seva joventut, amb una discografia que no arriba a la desena de títols i col.laboracions amb músics com Leo Brouwer, Gilles Peterson, Stephon Harris, David Sánchez i lògicament amb el seu pare i germà. ” Un Dia Cualquiera” del 2018 és una troballa, una declaració d’ amor a la seva Cuba i a la valuosa tradició musical cubana, hi trobarem una deliciosa combinació de Jazz amb ritmes com el Son i el Danzón de llarga tradició a Cuba , una “barreja” que respira naturalitat a tots els temes del disc, excel.lent la seva interpretació i també la dels seus acompanyants Gastón Joya al contrabaix i el seu germà petit Ruy López-Nussa a la bateria. Altament RECOMANABLE !!!

 

“Only Many” té l’ encant del que és inesperat, el plaer que ens arriba del que no podem predir i aquesta capacitat de sorprendre es manté no importa les vegades que escoltem el disc;  14 temes repartits com a composicions pròpies individuals, apunts improvisats al moment i delicioses versions del Blue Midnight de Paul Motian i San Francisco Holiday de Thelonious Monk. El trompetista Ralph ALESSI i el pianista Fred HERSCH son MOLT BONS però això  ja ho sabíem, només cal que repasseu altres entrades d’ aquest Blog, … no cal dir que aquest “Only Many” del 2018 és també  altament RECOMANABLE.

 

Sarah Jane CION (Summer Night) & Hakon KORNSTAD, Havard WIIK (Eight Tunes …)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Mai havia sentit a parlar de la pianista Sarah Jane CION, poca informació a la xarxa i una producció discogràfica de només 4 títols, tot i que té el reconeixement de col·legues destacats com Fred Hersch, McCoy Tyner, Andy LaVerne, Larry Goldings o Clark Terry. En aquest “Summer Night” de l’ any 2000, l’ acompanyen el seu marit i contrabaixista Phil Palombi, el sempre sorprenent Billy Hart a la bateria i en un parell de temes Michael Brecker al saxo tenor, una interpretació molt elegant al piano, sempre suau però incisiva quan cal i bones composicions fan que vingui de gust acceptar la proposició d’en Josep de  programar un altre disc seu, en aquest cas amb el saxofonista Chris Potter. RECOMANAT.

Força desconegut també el saxofonista noruec Hakon KORNSTAD (Oslo 1977) i no gaire més conegut el seu compatriota, el pianista i compositor Havard WIIK, aquest un parell d’ anys més jove i membre habitual de la banda Atomic,  també de Motif un grup de Jazz Experimental que ha tingut col.laboracions puntuals de músics com Lee Konitz, Kenny Wheeler, Joe Lovano, Joshua Redman, Chick Corea, etc. “Eight Tunes We Like” de 2003 i “The Bad and the Beautiful” el 2006 son  les dues gravacions que han fet junts aquest parell de músics, les dues son francament bones i la tria del primer l’ he fet exclusivament perquè m’agrada i molt, el tractament que fan de 8 temes emblemátics del Jazz, coneguts però no exactament standards. Unes interpretacions molt personals i apassionades on mantenint clarament les línies que les fan reconeixibles no es perjudica un alt nivell d’ experimentació i recerca. No hi ha el menor dubte de que Jesus Maria i Calls de la Carla Bley o The Peacocks de Jimmy Rowles o  Humpty Dumpty de Ornette Coleman son del seu grat. Altament RECOMANABLE.

Brad MEHLDAU (Seymour Reads …) & Elton DEAN (Soft Bounds, Live at Le Triton)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Alguns pianistes acostumen a tenir el seu “trio de tota la vida” i Brad MEHLDAU té el seu amb el contrabaixista Larry Grenadier des d’els seus inicis, començaments dels 90, i el bateria Jeff Ballard uns anys després substituint el Jordi Rossy. Aquesta estabilitat els permet la complicitat que trobem en aquest “Seymour Reads the Constitution!”, un bon disc del 2018 molt variat en quant a temes, alguns de propis i altres de prestats, m´ha agradat particularment la versió que fan del vell standard del cançoner nord-americà Almost Like Being in Love. M’he quedat amb les ganes d’ escoltar altres temes com Beatrice de Sam Rivers o Great Day  de Paul McCartney o De-Dah de Elmo Hope, potser en un proper programa …  RECOMANAT.

És àmpliament coneguda i reconeguda la participació del saxofonista Elton DEAN en una de les millors versions de la banda Soft Machine,  concretament el període que va de 1969 a 1972. Bastants anys després, a començaments del segle XXI, per nostàlgia o per les raons que siguin, rememorarà amb grups diferents l’ antiga Soft Machine,  un d’ ells va ser Soft Bounds;  hi són el seu antic company Hugh Hopper al baix, la pianista  Sophia Domancich i el bateria Simon Goubert. Resulta interessant comparar l’ evolució musical i personal del  Elton Dean membre de Soft Machine ( amb Hugh Hopper baix, Mike Ratledge teclats i Robert Wyatt bateria) i el “nou” Elton Dean de començaments de segle: un sol tema “King and Queens”, una primera versió de 3 minuts en el directe a Bremen de 1971 recollit en el disc “Virtually” i la segona versió, bastant més llarga, de 2004 en el “Live at Le Triton” a Paris amb Soft Bounds,  … que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Branford MARSALIS (The Secret Between …) & STOLAS: Book of Angels Vol.12 (Joe LOVANO)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Branford MARSALIS és un saxofonista, compositor i bandleader amb una trajectòria impresionant, com a solista en projectes ben diversos que van des d’ el Pop-Rock, amb Sting, Phil Collins o Grateful Dead, diferents formacions de Clàssica, la Simfònica de Carolina del Nord o la Filharmònica de Nova York entre d’altres, un grup Buckshot LeFonque que barreja el Jazz clàssic amb el R&B, Hip-Hop, Pop, Rock …,  professor honorari en diferents institucions universitaries, ha participat en algun film amb el seu amic el director Spike Lee, etc… etc… De tant en tant descansa d’ aquesta frenètica activitat i grava amb el seu Quartet, té de l’ordre d’una trentena de gravacions com a lider en aquest format en el que sempre ha apostat per una estabilitat que s’ha traduït en una gran compenetració entre els components del grup,  “The Secret Between the Shadow and the Soul” de 2018 és l’ ultim disc i la compenetració dels músics està més que garantida: Joey Calderazzo el seu pianista des de 1998 quan va substituir el meravellós Kirk Kirkland mort aquell mateix any, Eric Revis el contrabaixista des d’el 97 i Justin Faulkner un bateria amb la difícil tasca de substituir el gran Jeff “Tain” Watts que després de més de 20 anys amb el Branford,  el 2009 va voler volar pel seu compte. El disc és bo i tot i el difícil que resulta destacar un tema, ho farem amb l’ ultim que hem seleccionat, un emotiu homenatge  a la seva mare, la Dolores, morta poc abans. Un tema preciós i un disc MOLT RECOMANABLE !

“Book of Angels” és un dels molts projectes del hiper prolífic John ZORN. Una entrega per capítols , més de 30 a dia d’ avui, en els que Zorn hi interve com a productor, compositor i ocasionalment com a intèrpret del saxo alto, un denominador comú a tota la serie és que  totes les composicions que s’interpreten son seves i tenen com a base la musica tradicional jueva;  els intèrprets seran ben diversos, músics creatius i amb gran afinitat als plantejaments del “jefe”, alguns de particularment extrems… “Stolas: Book of Angels Vol.12” és l’ entrega que programem avui i possiblement una de les més Mainstream de la serie, amb la base dels antics membres de Masada, Dave Douglas trompeta, Greg Cohen contrabaix, Joey Baron bateria i en un tema el propi John Zorn al saxo alto, afegim el pianista Uri Caine i el saxo tenor Joe LOVANO.  El RECOMANEM també !

 

Ralph ALESSI (Imaginary Friends) & Martial SOLAL (Triangle)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Ralph ALESSI és un trompetista i compositor discretament  “amagat” primer en els grups del saxo alto Steve Coleman i després en els del pianista Uri Caine, ha treballat també amb Don Byron, Fred Hersch, Jason Moran, Drew Gress, Ravi Coltrane i bastants anys abans amb Sam Rivers.  Un músic que no ha prioritzat mai el seu lluïment personal, té de l’ ordre d’uns deu discs com a lider, en aquest “Imaginary Friends” del 2018, el seu tercer disc per ECM, es retroba amb els seus antics companys, el saxo tenor i soprano Ravi Coltrane i el contrabaixista Drew Gress , completen el quintet el pianista Andy Milne i el bateria Mark Ferber, un molt bon disc de caire bastant intimista on es fa notar la influència que Ralph Alessi sempre ha tingut del gran Kenny Wheeler. RECOMANAT i cal celebrar el reconeixement mediàtic que finalment ha aconseguit aquest excel.lent músic. Recomanem també escoltar en aquest Blog el disc Enesco Re-Imagined a nom del pianista Lucian Ban on Ralph Alessi hi té un paper destacat

No ens costa gaire programar un disc del pianista Martial SOLAL, i aquest “Triangle” de 1995 és particularment bo.  Un trio en el que cadascun dels components estan en un moment ben dolç de la seva carrera:  Marc Johnson és el contrabaix i Peter Erskine el bateria, els dos fan un acompanyament formidable a un Solal que sembla fer una mirada retrospectiva als seus orígens en els anys 50 on ja era un músic brillant amb un munt d’ idees que li bullien en el seu cap i que aquí , bastants anys desprès, queden definitivament assentades.  Si afegim “Balade du 10 Mars” i “Just Friends” tenim un final de dècada brillantissim de Monsieur Solal.

GETZ/GILBERTO & Charles LLOYD (Passin’ Thru)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Avui recordem la figura del compositor, cantant i guitarrista Joao GILBERTO que va morir el passat 6 de Juliol. Considerats ell i Antonio Carlos Jobim  com els creadors de la Bossa Nova, una adaptació- simplificació musical de la Samba, van ser segur qui més i millor van treballar per popularitzar-la primer al Brasil, després als EEUU i des d’ allà a tot el mon. Joao Gilberto neix a Juazeiro el 1931, autodidacta, aviat es trasllada a Rio de Janeiro i el 1958 gravarà el seu primer disc Chega de Saudade de gran èxit al Brasil; a més d’ aquest preciós tema que dona nom al disc i del que se n’han fet infinitat de versions, el disc conté altres composicions de Gilberto i també de Antonio Carlos Jobim.  Aquest èxit no va passar desapercebut i alguns músics nord-americans es van interessar per aquesta música tan comercial com atractiva, un d’ ells va ser el guitarrista Charlie Byrd que el 61 ja va gravar Jazz Samba amb Stan Getz. El 63 Joao Gilberto i Antonio Carlos Jobim van viatjar als EEUU i van convèncer a Stan Getz de gravar un disc en el que també hi participaria l’ esposa en aquell moment de Joao Gilberto, la cantant Astrud Gilberto, i el percusionista Milton Banana, el resultat:  GETZ/GILBERTO , un disc mític que de manera sorpresiva va ser un supervendes i que a dia d’ avui segueix AGRADANT a TOTHOM.  Moltes gràcies per la teva música Senhor Gilberto ! 

Charles LLOYD és un clar exemple de supervivència musical. Nascut a Memphis el 1938, serà un intèrpret de Blues i R&B en grups locals d’ aquell Memphis musicalment tan vital dels anys 50, el 62 s’ integrarà com a director musical en el Chico Hamilton Quintet i a mitjans dels 60 formarà el seu propi grup amb el pianista Keith Jarret, bateria Jack de Johnette i contrabaixistes Cecil McBee o Ron McClure. Un grup que va tenir un cert èxit amb una música que recollia part de les moltes confluències del moment: Blues, Soul Jazz, Rock Progressiu, formes lliures del Jazz, … A finals dels 60 desapareix de l’ escena jazzistica, durant uns anys col·laborarà amb diferents grups de Rock, com Doors, The Byrds o els Beach Boys. La coneixença del pianista Michel Petrucciani i la seva vitalitat el convencen del seu retorn l’ any 1981, gravaran alguns discs junts i a partir de 1989 comença la seva llarga i exitosa etapa ECM. “Passin’ Thru” és un disc del 2017 , hi participen el pianista Jason Moran, contrabaix Reuben Rogers i bateria Eric Harland , ells son el New Quartet des d’el  2007  i amb aquesta base rítmica la cosa funciona molt bé, bastant millor que amb altres formacions i gravacions de l’ anomenada etapa ECM on la constant ha estat una música lànguida, molt plana i pel meu gust bastant aburrida. Decididament SI al New Quartet ( Moran, Rogers, Harland) i SI a aquest “Passi’n Thru”.