Cecile McLORIN (The Window) & Avishai COHEN (After he Big Rain)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Proximament …

Marta SÁNCHEZ (El Rayo de Luz) & K. BARRON, D. HOLLAND (The Art of Conversation)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Marta SÁNCHEZ és una excel.lent pianista i compositora madrilenya que des de fa uns anys resideix a Nova York on ha aconseguit un cert reconeixement del públic i la premsa especialitzada. Quatre discs com a lider, coneixem el “Danza Imposible” de 2014 que varem programar fa un temps i ara escoltarem el més recent “El Rayo de Sol” de l’ any 2019, repeteixen Román Filiú, un excel.lent i poc conegut saxo alto, Rick Rosato al contrabaix i Daniel Dor a la bateria, s’ afegirà en aquesta ocasió el sempre interessant  Chris Cheek al saxo tenor. Destacades les composicions de la ja no tan desconeguda Marta Sánchez, amb un tractament melòdic força original i una frescura i fluidessa que les fa molt disfrutables, perfecte la conducció del grup i destacats els seus integrants. RECOMANEM aquest “El Rayo de Luz”  i pensem que val la pena anar seguint l’ evolució d’ aquests músics.

Kenny BARRON pianista i Dave HOLLAND contrabaixista, dues llegendes i dos savis que dominen com pocs “The Art of Conversation”. Kenny Barron és un músic sensitiu com pocs,  ho ha demostrat sobradament i  de manera superlativa acompanyant l’ Stan Getz en la seva etapa final, Dave Holland és un autèntic lider i tampoc podem posar en dubte la seva capacitat per escoltar i dialogar amb qualsevol músic d’ estils ben diversos, però és que a més és un extraordinari contrabaixista. .. Hi trobarem temes preciosos en aquest “The Art of Conversation” de 2014:  Day Dream de l’ Strayhorn, In Walked Bud de Monk, Segment de Charlie Parker, …  Una PRECIOSITAT de disc.

Enrico RAVA, Joe LOVANO (Roma) & David S. WARE (Shakti)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Dos il·lustres veterans, el trompetista italià Enrico  RAVA i el saxo tenor Joe LOVANO que encara que nascut a Nova York la seva ascendència és siciliana, es troben el 2018 en aquest directe a un teatre de Roma i graven aquest “Roma”, un disc en el que resulta evident l’ empatia entre aquests dos músics i les seves arrels comunes. Giovanni Guidi és un excel.lent pianista, no cal dir el bateria Gerald Cleaver i no recordo haver escoltat abans el contrabaixista Dezron Douglas que també em sembla francament bo. Enrico Rava és un nen de 80 anys amb una llarga trajectòria, va començar tocant el trombó a una banda de Dixieland i desprès d’ escoltar a Davis es va passar a la trompeta … de l’ ordre de 50 discs com a lider, desprès d’ acompanyar a musics americans de pas per Itàlia va marxar a fer les ameriques i va tocar amb musics com Marion Brown, Roswell Rudd, Charlie Haden, Paul Motian Carla Bley, … també amb joves italians que començaven a despuntar com  Stefano Bollani, Roberto Gatto, Aldo Romano, Danilo Rea, Gianluca Petrella, etc …Va debutar pel segell ECM amb qui ha treballat molt, el 1975  amb l’ exitós The Pilgrim and the Stars; aquest “Roma” també es una gravacio ECM,  hem escoltat dos temes un primer de nom Secrets composició de Rava amb un marcat “accent italià” i el segon del Lovano, Divine Timing més abstracta i també atractiva. RECOMANAT, sens dubte.  Per cert, de Joe Lovano ja n’hem parlat sovint en aquest Blog i avui no toca. 

David S. WARE (New Jersey, 1949-2012 ) va ser un saxofonista, compositor i bandleader adorat per una immensa minoria dels aficionats al Jazz,  un músic honest que va recollir part del llegat espiritual del John Coltrane i el va fer evolucionar al llarg de la seva carrera. A començaments dels 70 es trasllada a Nova York, primeres col.laboracions amb el bateria Andrew Cyrille,  la Cecil Taylor Unit i comença la seva intensa relació amb el contrabaixista William Parker que es mantindrà fins el final de la seva carrera;  David S Ware  necessita liderar el seu propi projecte i a partir de 1978 comença a liderar els seus propis grups, és l’ any 1989 quan organitza el seu quartet estable amb el pianista Matthew Shipp, contrabaixista William Parker i alternança a la bateria entre Marc Edwards ,Guillermo E Brown, Whit Dickey o Susie Ibarra, una estabilitat que es mantindrà fin el 2007 i que entre d’ altres títols importants podríem destacar el mític “Godspellized” de 1996. A partir del 2007 hi ha un canvi de rumb, marxarà el pianista Matthew Shipp i entrarà el guitarrista Joe Morris, segueix naturalment William Parker al contrabaix i Warren Smith serà el bateria, aquesta és la formació del disc “Shakti” de 2009, que és el nostre disc d’ avui.  Un David S. WARE sempre intens  tot i que aquí hi trobem una certa pausa i el que potser seria una mirada retrospectiva als seus treballs anteriors i  un grup de músics formidables, carregats d’ energia, com sempre han estat els seus grups, fan d’ aquest “Shakti” un disc MOLT RECOMANABLE.

Charles LLOYD Quartet, Montreux 67 & Dave LIEBMAN (Turnaround)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

S’ha publicat recentment una gravació que va fer el Charles LLOYD Quartet a Montreux l’ any 1967 en la que va ser la primera edició d’ aquest Festival de Jazz. Un any abans el quartet havia publicat el “supervendes” Forest Flower amb els jovenissims Keith Jarret al piano Jack de Johnette bateria i Cecil McBee contrabaix, en aquesta ocasió el contrabaixista serà Ron McClure i com no podia ser d’ altre manera inclouran el tema Forest Flower en el repertori, una versió que dura més de 27 minuts  i que hem hagut de retallar en l’ emissió del programa … Un molt bon directe d’un quartet bastant exitós els anys 60. RECOMANAT.

Dave LIEBMAN és a més d’un excel.lent intèrpret dels saxo tenor, soprano i flauta un profund coneixedor de l’ historia del Jazz i els seus músics , ha estudiat del dret i del revés la figura de John Coltrane del que n’és un gran admirador  i en aquest “Turnaround” el seu objecte de revisió és la música d’un altre mite, Ornette Coleman. Uns excel.lents Vic Juris, guitarrista que l’ha acompanyat en molts projectes, i els més joves Tony Marino al contrabaix i Marko Marcinko bateria. “Turnaround. The Music of Ornette Coleman” és una magnífica oportunitat de comprovar la vigència i intemporalitat de la música de l’ incomprès en el seu moment Ornette Coleman. RECOMANAT.

Ornette COLEMAN (The Shape of Jazz to Come) & SFJazz Collective (Music of Miles Davis)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

A finals dels anys 50 Ornette COLEMAN era un músic trencador, genial per uns pocs i  un personatge fraudulent per la majoria dels aficionats, van haver de passar uns quants anys per assimilar la seva música i bastants més per comprovar l’ influencia que ha tingut i té sobre les generacions posteriors. “The Shape of Jazz to Come” és una gravació del 58, una música que tenia poc a veure amb el Hard Bop imperant a l’ època, Don Cherry a la trompeta, Charlie Haden contrabaix i Billy Higgins bateria son els músics que l’ acompanyaran i és interessant constatar que composicions com Lonely Woman, Peace i d’ altres, tant trencadores en el seu moment, han passat a ser standards a dia d’ avui, una mostra més que evident de la capacitat evolutiva i integradora del Jazz en la seva curta historia. ESSENCIAL.

Els SFJazz son un col.lectiu que des d’el 2004  fan trobades anuals a la ciutat de S.Francisco, allà treballaran unes setmanes preparant homenatges a figures destacades del Jazz i més ocasionalment del Pop, aquests treballs inclouen seminaris, concerts repartits per l’ àrea de S.Francisco i la participació en el Festival de Jazz que anualment es celebra en aquella ciutat, En un programa de ja fa temps vam presentar l’ edició que van dedicar a la música del saxofonista Joe Henderson i en el d’ avui l’ “estrella” és Miles Davis, la major part de músics que van participar en aquella edició repetiran en aquesta: Miguel Zenón saxo alt, David Sánchez tenor, Robin Eubanks trombó, Sean Jones trompeta, Warren Wolf vibrafon, Edward Simon piano, Matt Penman contrabaix i Obed Calvaire fan un autèntic All Star, músics tots ells de reconeguda categoria individual particularment inspirats i motivats per l’ ocasió.  “Music of Miles Davis & Originals Compositions” és un pack de  2 CD’s  Molt Recomanable.

Michel PETRUCCIANI (Trio in Tokyo) & Ingrid LAUBROCK (Roulette of the Cradle)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Ens agrada el pianista Michel PETRUCCIANI (1962-1999), un músic que va contrarrestar les seves limitacions físiques amb un gran talent natural, el seu encant personal i moltes hores de treball. Va viure pocs anys, va morir el 1999 amb només 36,  però els va viure amb molta intensitat, músic professional als 15 quan el van recomanar a un Clark Terry de gira per Europa que s’ havia quedat sense pianista i que va deixar impressionat. A començaments dels 80 es trasllada a Califòrnia,  allà és capaç de convèncer al saxofonista Charles Lloyd del seu retorn i gravaran i actuaran junts durant 4 anys, a partir d’ aquí actuacions  al Town Hall, gravacions per Blue Note, viatjarà sovint  a França on gravarà per OWL i Dreyfus, actuarà a Montreux, al Teathre des Champs-Elysees, etc etc … Ha compartit cartell amb músics com Wayne Shorter, Jim Hall, Freddie Hubbard, Joe Henderson, Stephane Grapelli, Eddy Louis, Dave Holland, Tony Williams i no podem oblidar el meravellós From the Soul amb Joe Lovano. Molt apreciat també a Tokyo on gravarà aquest bon directe “Trio in Tokyo” amb el contrabaixista Anthony Jackson i el bateria Steve Gadd, una magnífica oportunitat de comprovar la seva força i aquella lluminositat que el caracteritzaven, també la seva estima per la música brasilera. RECOMANAT.

Ingrid LAUBROCK i el grup Anti-House fan un jazz d’ avantguarda construït a partir de composicions ben estructurades i suficientment flexibles perquè els músics tinguin plena llibertat per executar-les,  la cosa només pot funcionar si els músics son creatius, tenen bona tècnica individual i  un esperit cooperatiu … qualitats que cobreixen sobradament els components de Anti-House. Ingrid Laubrock és una saxofonista i compositora alemanya nascuda el 1970, uns anys a Londres i el 2008 és trasllada a Nova York i és a partir d’ aquí que comença a ser coneguda, una primera gravació am el segell Intackt amb el seu marit el bateria Tom Rainey, participa en el Falling River Music del compositor i multi instrumentista Anthony Braxton, allà coincideix amb la guitarrista Mary Halvorson i poc després la primera gravació de Anti-House: Ingrid Laubrock saxos, Tom Rainey bateria, Mary Halvorson guitarra, s’ hi afegiran la pianista Kris Davis i al contrabaix John Hébert, això era el 2010; arribem al 2015 i al disc que estem escoltant “Roulette of the Cradle”,  una música concebuda per a ser interpretada de manera “solidaria”, amb músics creatius i cal destacar el paper  dels Tom Rainey i John Hébert que  asseguren una base rítmica sobre la que les noies volaran amb llibertat. RECOMANAT, sobretot per a aficionats no excessivament conformistes.  (A l’ àudio del programa faix referència al  contrabaixista Drew Gress i no, és John Hébert el contrabaixista …) 

Ron CARTER (Foursight) & Bob BELDEN (Three Days of Rain)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Ron CARTER als seus 82 anys manté una vitalitat envejable tal i com podem comprovar en aquest directe del 2018 a Estocolm amb el seu grup “FOURSIGHT”. Nascut a Michigan el 1937, va començar estudiant el cello fins que Stokowski li va fer veure les dificultats que tindria un jove negre que volgués dedicar-se a la Clàssica en aquella societat racista dels anys 50. Decantat cap el Jazz, va començar en el grup del bateria Chico Hamilton i posteriorment amb els Jaki Byard, Don Ellis i Eric Dolphy tot i que el seu reconeixement li va arribar després de la seva estada de cinc anys en una de les millors formacions que va tenir Miles Davis, un quintet de luxe que completaven Wayne Shorter, Herbie Hancock i Tony Williams, a partir d’ aquí se li compten més de 2000 participacions en gravacions  amb infinitat de músics i també al seu nom, un autèntic contrabaixista estrella … El que dèiem, als seus 82 anys amb una vitalitat envejable i la seva més que reconeguda tècnica, encetarà una nova aventura  amb el quartet Foursight, l’ acompanyen la pianista Renee Rosnes, el saxo tenor i soprano Jimmy Greene i el bateria Payton Crossley, aquesta gravació es va fer en un directe a Estocolm, tot i que fa pocs dies en Josep els va poder disfrutar a la Sala Barts de Barcelona. RECOMANAT.

Bob BELDEN (1956 – 2015) fue un saxofonista, arreglista, compositor, director de orquesta y productor estadounidense,  más conocido como compositor y arreglista que como músico, prueba de ello es el disco que presentamos hoy, la banda sonora de la película “Three Days of Rain” .Una banda sonora que funciona perfectamente como “disco de jazz” y que cuenta con músicos como: Dywane Burno, Mark McGuirk (bajo), Jochen Ruckert, Joe Chambers (batería), Al Street, Ronnie Jordan (guitarra), Jason Moran, Kevin Hays, Marc Copland (piano), Joe Lovano (saxo tenor y clarinete), Scott Wendholt (trompeta). Las composiciones son del mismo Bob Belden, y sirven muy bien como apoyo a una película en la que se cuentan seis historias cortas (de Anton Chekhov) de diferentes personajes durante los tres días que dura una tormenta. Buenos músicos, buenos temas y una perfecta dirección en un disco MUY RECOMENDABLE.

Heinz SAUER (The Journey) & Harold MABERN (Anys 90)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


El segell alemany  ACT celebra en aquest “The Journey” el 75 Aniversari del naixement del saxofonista Heinz SAUER, un dels músics importants del Jazz que s’ha fet a Alemania. Autodidacta, intèrpret dels saxo tenor i soprano ha tocat amb la majoria de músics alemanys destacats com el trombonista Albert Mangelsdorff, una llarga relació iniciada a començaments dels anys 60,  el contrabaixista i compositor Günter Lenz, el trompeta Manfred Schoof, o més recentment amb els pianistes Joachim Kühn i Michael Wollny. També amb altres músics europeus o nord-americans de gira per Europa com els George Adams,Kenny Wheeler, Alan Skidmore, Richie Beirach o Lester Bowie, cal destacar la llarga i fructífera relació musical amb el pianista Bob Degen, nascut a Pensilvania i resident a Alemania des de 1974, van tocar junts sovint els anys 80 i 90. “The Journey” és un recopilatori que recull algunes joies de diferents períodes d’aquest excel.lent músic: gravacions amb Albert Mangelsdorff dels anys 60 i 70, amb Bob Degen (una autèntica troballa aquest pianista) en els 70 i 80 i amb un primerenc Michael Wollny de començaments de segle.  ALTAMENT RECOMANABLE.

Fa uns dies en Josep va encetar un homenatge al pianista Harold MABERN i va recordar amb el disc “Wailin'” de 1969 la seva primera etapa vinculada al HardBop. Bastants programes enrere vam escoltar un Mabern més actual, era el disc “The First Milestone” amb els seus antics alumnes Eric Alexander i Joe Farnsworth amb qui va tenir una llarga relació concretada en ben be una vintena de gravacions; és la meva intenció en aquest programa recordar-lo a la dècada dels 90, excel.lents gravacions pel segell DIW amb els contrabaixistes Ron Carter o Christian McBride i els bateries Jack DeJohnette o Tony Reedus, escoltarem els Lullaby of Birland i Minority del disc “Mabern’s Grooveyard”·del 96 i  del “The Leading Man” del 92 escoltarem  Yes or No i una trepidant versió de Full House amb el guitarrista Kevin Eubanks que ens connectarà amb la fantàstica gira europea del 65 dels Wes Montgomery i Johnny Griffin acompanyats per un jove … Harold Mabern.  També ho RECOMANEM !

Harold MABERN (Wailin’) & John TAYLOR (In Two Minds)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

Avui en Josep ha volgut retre homenatge al pianista i compositor Harold MABERN mort el passat 19 de Setembre. Va néixer a Memphis el 1936, de molt jove i estudiant de la Douglass High School ja tocava amb altres joves de Memphis: Frank Strozier, George Coleman i Booker Litle, el Hard Bop era en aquells moments la corrent majoritària. Una primera influencia que mantindrà sempre, va ser el pianista Phineas Newborn encara que  també hi haurà pinzellades de Ahmad Jamal o Horace Silver a la seva música (evident si escoltem el primer tema que hem seleccionat en aquest programa). Una primera etapa en la que Harold Mabern està plenament integrat en el Hard Bop  i tocarà amb alguns dels seus músics més destacats: Lee Morgan, Freddie Hubbard, Jackie McLean, Hank Mobley, Blue Mitchell, Jimmy Forrest, Art Farmer, Jimmy Heath, George Coleman, J.J. Johnsson i molts altres que farien una llista realment llarga …, no podem oblidar la gira per Europa que va fer el 1965 acompanyant a Wes Montgomery i Johnny Griffin o els notables acompanyaments a cantants com la Betty Carter, Johnny Hartman, Sarah Vaughan o Joe Williams. A començaments dels 90 iniciarà la seva etapa “japonesa” , era un músic molt apreciat al Japó,  gravarà uns quants discs destacats pel segell DIW amb trios en els que participaven els contrabaixistes Ron Carter o Christian McBride i els bateries Jack DeJohnette o Tony Reedus. Canvi de segle i ara també a Japó i per Venus gravarà amb els seus antics alumnes del  William Paterson College , el saxo tenor Eric Alexander i el bateria Joe Farnsworth, aquesta associació és mantindrà posteriorment en els segells HighNote i Smoke Sessions fins practicament el final dels seus dies. “Wailin'” és el disc seleccionat per recordar Harold Mabern, any 1969 amb el Hard Bop encara vigent, és un recopilatori de dos discs: “Workin’ & Wailin'”  i “Greasy Kid Stuff”, en el dos completen la rítmica Buster Williams al contrabaix i Idris Muhamad  bateria, en el primer tenim a George Coleman al tenor i Virgil Jones a la trompeta, en el segon Lee Morgan és el trompeta i Hubert Laws el tenor, tota una sorpresa escoltar al reconegut flautista  Hubert Laws tocant el tenor, i ho fa força bé. Un bon disc de Hard Bop, molt representatiu del Harold Mabern de l’ época, que ha servit per recordar aquell pianista vigorós que tan bé es va adaptar al que seria el Post Bop; ja l’hem escoltat en alguna ocasió amb els Eric Alexander i Joe Farnsworht i aviat complementarem la coneixença del músic amb algun dels bons discs a trio de la dècada dels 90.

John TAYLOR pianista nascut a Manchester  el 1942. Els seus inicis van coincidir amb una de les èpoques més glorioses del Jazz Britànic, la que va de finals dels 60 a mitjans dels 70, es va associar el 1969 amb els saxofonistes Alan Skidmore i John Surman i despres amb els Mike Osborne, Mike Gibbs, Harry Beckett, Tony Oxley, Stu Martin, …el bo i millor dels músics britànics del moment. El 1977 amb la vocalista Norma Winstone, la seva esposa en aquell moment, i el trompeta Kenny Wheeler crearan Azimuth un grup que feien una mena de jazz de cambra que va tenir un cert èxit amb uns 5 discs com a trio per ECM i uns quants més amb ells com a base i alguns convidats. Una gran afinitat amb Kenny Wheeler amb qui va seguir treballant sempre més, particularment destacat el període que va del 2005 al 2015 en el que pel segell Cam Jazz van fer excel.lents gravacions. “In Two Minds”  del 2011 és un disc a piano sòl i en alguns temes farà overdubbing sobre una línia que ell ha gravat previament, temes preciosos com la suite Ambleside o el 3/4 PM fan d’ aquest un disc Absolutament RECOMANABLE.

Harold LÓPEZ-NUSSA (Un dia cualquiera) & R. ALESSI, F. HERSCH (Only Many)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


 

La llista de músics cubans destacats és molt llarga i segueix sent llarga si parlem de pianistes; molt coneguts els Bebo i Chucho Valdés, pare i fill, Gonzalo Rubalcaba, Omar Sosa, Roberto Fonseca, Arturo O`Farrill, Rubén González, etc…etc… Harold LÓPEZ-NUSSA va néixer a Havana el 1983,  una família la seva de lo més musical, pare, mare, oncle i germà petit músics professionals i no resulta estrany per tant que ell sigui un destacat pianista de tècnica més que notable,  el seu és un currículum encara curt, per la seva joventut, amb una discografia que no arriba a la desena de títols i col.laboracions amb músics com Leo Brouwer, Gilles Peterson, Stephon Harris, David Sánchez i lògicament amb el seu pare i germà. ” Un Dia Cualquiera” del 2018 és una troballa, una declaració d’ amor a la seva Cuba i a la valuosa tradició musical cubana, hi trobarem una deliciosa combinació de Jazz amb ritmes com el Son i el Danzón de llarga tradició a Cuba , una “barreja” que respira naturalitat a tots els temes del disc, excel.lent la seva interpretació i també la dels seus acompanyants Gastón Joya al contrabaix i el seu germà petit Ruy López-Nussa a la bateria. Altament RECOMANABLE !!!

 

“Only Many” té l’ encant del que és inesperat, el plaer que ens arriba del que no podem predir i aquesta capacitat de sorprendre es manté no importa les vegades que escoltem el disc;  14 temes repartits com a composicions pròpies individuals, apunts improvisats al moment i delicioses versions del Blue Midnight de Paul Motian i San Francisco Holiday de Thelonious Monk. El trompetista Ralph ALESSI i el pianista Fred HERSCH son MOLT BONS però això  ja ho sabíem, només cal que repasseu altres entrades d’ aquest Blog, … no cal dir que aquest “Only Many” del 2018 és també  altament RECOMANABLE.